Som 10 milions
Esquelets urbans i cloïsses asiàtiques
A vegades llegeixes el diari i no tens massa clar si has obert el diari o un manual de biologia. En un mateix dia, les terres de Ponent han registrat uns curiosos titulars a les agències de premsa: “El Pla d’Urgell demana al Govern que inverteixi en els esquelets d’habitatges a mig construir”. Això a la secció d’Economia, tot i que potser seria més pertinent haver-ho posat a la secció de Necrològiques. En canvi, a la secció de Societat hem llegit amb una alarma creixent aquest altre: “Invasió de cloïsses asiàtiques al canal de Balaguer”. A la de Política, en canvi, ens diuen que “el PSC ha pactat amb Junts els pressupostos de la Paeria de Lleida”, cosa que demostra que els pitjors moments de les relacions polítiques en l’àmbit nacional no treuen en cap cas la possibilitat que el mutualisme biològic continuï funcionant amb fluïdesa en les terminacions municipals del nostre complex sistema polític. Amb la irrupció mediàtica dels cadàvers a mig fer, les cloïsses invasores i els acords municipals, a Ponent ens està quedant un final d’any digne del realisme màgic de Pere Calders o d’una distòpia terrible sortida del Trajecte final de Manuel de Pedrolo.
Els esquelets d’habitatges són aquelles estructures de formigó que es van construir abans de la crisi del 2008, la qual va deixar d’un dia per l’altre sense reg sanguini l’alegre dinàmica constructiva de la dècada dels dos mil. Molts d’aquells projectes d’habitatges s’han quedat petrificats als afores de les nostres capitals de comarca, com una protuberància gangrenada i posteriorment assecada en una extremitat, que fem veure que no hi és perquè ens parla d’un passat una mica vergonyant on crèiem que lligaríem els gossos amb llonganisses. La proposta del consell comarcal del Pla d’Urgell és que el govern de Salvador Illa, que ha anunciat la construcció de 50.000 habitatges públics, comenci amb l’aprofitament d’aquells blocs de pisos i cases adossades que es van quedar a mig fer a Mollerussa i en diversos pobles i que, amb els anys, s’han convertit en cossos de formigó abandonats en el camí, víctimes de la rapinya i l’oblit, del vandalisme i dels bancs que se’ls van quedar amb la idea de revendre els esquelets algun dia indeterminat, quan els diners tornin a rajar alegrement pels canals de l’economia catalana. Com podria començar a passar ara. Que això s’anunciï coincidint amb la trobada de 62.000 peixos invasors als canals de Seròs, Balaguer, Térmens i Lleida no pot ser casual. Els canals flueixen i porten més coses que aigua. El de Balaguer es va buidar a principis de mes per fer-hi tasques de manteniment, i els tècnics han descobert una invasió de cloïssa asiàtica i musclo zebrat, dues espècies exòtiques que se sumen a la carpa, el silur o la brema blanca. N’hi havia tantes, de cloïsses asiàtiques, que les han hagut de treure a palades. Els temps canvien: ens veiem amb cor de fer reviure esquelets abandonats i la globalització irradia la seva màgia fins al darrer camp de panís de Ponent. L’única cosa segura que tenim, allò que no canvia mai, el refugi quan ja s’ha provat tot i no sabem què més fer, és aquesta vella, obstinada i fidel tendència a la sociovergència.