La més bonica a l’escenari

Tenia davant seu un repte colos­sal. S’havia estat pre­pa­rant els dies abans, amb els com­panys aca­bats d’estre­nar a l’aula, i amb l’emoció de qui des­co­breix un món nou i més aco­lo­rit amb només tres anys de vida. Els assa­jos dels dies pre­vis van sor­tir rodons. Ara apre­nem una cançó popu­lar, ara piquem de mans, ara girem sobre nosal­tres matei­xos però a poc a poc, no fos cas que us ata­baléssiu, i ara tor­nem a picar ben fort, però aquest cop amb els peus, i com si volguéssim des­per­tar el veí que fa la mig­di­ada qua­tre pisos més avall. I ella, la nena de cabells ros­sos i rin­xo­lats i els ulls vius i bri­llants de color verd poma, es va estre­nant en un nou uni­vers de sen­sa­ci­ons. Un cos­mos deci­dit a pren­dre distància amb tots aquells moments del dia a dia en què té algu­nes difi­cul­tats per inte­grar la infor­mació que li arriba. Però aquest any, pot­ser sense saber-ho, estava dis­po­sada a tren­car tots els mot­lles. I així va arri­bar el seu pri­mer con­cert de Nadal. La seva mare la va ves­tir amb un jer­sei ben bonic amb una mica de blonda que res­po­nia als colors dic­ta­mi­nats per l’escola i la va pen­ti­nar amb els cabells ben esti­rats i reco­llits en mitja cua perquè lluís més que el sol i es con­vertís en la nena més pre­ci­osa de l’esce­nari. Ningú sabia quina seria la seva reacció quan se sentís obser­vada per tanta gent, però no es podia negar que havia xalat com mai men­tre pre­pa­rava l’espec­ta­cle amb les mes­tres. La mare estava feliç de saber que havia arri­bat el dia en què la seva bal­du­feta seria una més, sense que ningú no reparés en aquells detalls que la fan espe­cial i dife­rent, però no podia dis­si­mu­lar un cert ner­vi­o­sisme per si cap­tava massa mira­des. L’autisme juga males pas­sa­des, però poques són tan difícils de dige­rir com el tracte dife­ren­cial, sobre­tot quan prové del món adult. La nena en va sor­tir tri­om­fa­dora, exac­ta­ment igual que la resta de menuts.