Qui vetlla pel català?

Aquests darrers dies s’han conegut dues dades que, posades una al costat de l’altra, generen molta preocupació. D’una banda, les entitats que es dediquen a la defensa del català alerten de l’increment espectacular de les denúncies per vulneració dels drets lingüístics dels catalanoparlants. La Plataforma per la Llengua acredita un increment de les queixes lingüístiques de prop del 500% en els darrers vuit anys. De l’altra banda, segons una informació que recollia ahir RAC1, en tres anys no s’ha expedientat ni un sol professor per incompliment del projecte lingüístic dels centres educatius i per no fer classes en català. És a dir: sabem que tenim un problema, sabem que es vulneren drets lingüístics... però no passa res. Surt gratis. No és estrany, doncs, que hi hagi una part de la població catalana que no senti la necessitat de fer un pas imprescindible per a la plena integració, perquè el context no hi ajuda gens. No és només que un catalanoparlant sol canviar de llengua quan es troba amb algú que sospita que no l’entendrà (fins i tot, si l’altre és capaç d’entendre i de parlar un català correcte), sinó que l’administració té una actitud passiva i directament inactiva davant d’un problema creixent i que afecta els drets fonamentals dels ciutadans de Catalunya. De tots. Perquè el català és la llengua pròpia del país on vivim més de vuit milions de persones, tinguem la llengua materna que tinguem. La meva és la romanesa, però la llengua pròpia del meu país d’acollida és el català, i sense el català no hi ha Catalunya.