No deixis que el vell entri a casa

Quan el cantant de música country Toby Keith va preguntar a l’actor i director de cinema Clint Eastwood, que té 94 anys, quin era el secret per seguir actiu i vibrant a la seva edat, la resposta va ser clara: “Cada dia quan em desperto, no deixo que entri el vell. El meu secret ha estat el mateix des de 1959: seguir actiu, no deixar que el vell entri a casa. He hagut d’arrossegar-lo perquè ell estava sempre còmodament situat, emprenyant-me tota l’estona, sense deixar cap altre espai que no fos la nostàlgia.” Aquesta és la manera com l’empresari Alfons Durán-Pich comença el seu llibre titulat com aquest article, que ha publicat l’editorial manresana Llibres Parcir, d’Antoni Daura Jorba. Un llibre que, com el seu autor, un empresari que a més ha escrit una vintena de llibres d’assaig, no pretén ser un llibre sobre com no envellir, ni tampoc sobre com endarrerir l’envelliment. “És un llibre sobre com gestionar-ho amb gaudi”, assegura a les primeres planes. Un llibre escrit des de l’experiència acumulada, la seva i la que ha observat en d’altres persones, un llibre que pretén ser útil a aquelles persones que s’han jubilat o que han jubilat. “Pots llençar la tovallola del teu compromís i començar de nou amb altres propòsits”, escriu, advertint que el seu és un llibre al qual li cal la col·laboració del lector. De fet recomana pair-lo no llegint-ne més d’un parell de pàgines al dia, per pensar-hi. Un llibre que a l’autor li ha servit escriure i que desitja que sigui útil a qui el llegeixi.

Hem llegit moltes vegades que hem d’envellir amb dignitat, però Alfons Durán-Pich ho qüestiona perquè envellir amb dignitat és símptoma de resignació i passivitat, “de preparar-se amb cortesia per al darrer acte”. Ell assumeix que l’envelliment és una etapa més del procés natural de la vida, però creu que tothom la fa anar com vol i explica diversos components que giren al voltant del moment en què aparquen algú laboralment perquè entenen que està amortitzat i ell s’hi rebel·la. Assegura que els coneixements, l’experiència i la manera de veure el món quan això passa et donen la llibertat de decidir quan baixem del bus de la vida i com ho fem. Però en el mentrestant, Alfons Durán-Pich anima a aprofitar la longevitat, mantenir la il·lusió per fer coses, gaudir de la singularitat de cada dia, és a dir, trencar la monotonia del discurs rutinari i sortir de la zona de confort.

Al llibre, que es llegeix bé, perquè esta ben escrit i pel cos de la lletra, passa revista des de l’envelliment en la història fins a diverses parts del cos, especialment el cervell, i no s’està d’entrar en el conflicte entre “joves” i “vells”. I a la motivació del perquè del llibre: després de passar per les etapes de la vida “de sobte, d’un dia per l’altre, vam començar a comptar i van ser conscients que la nostra experiència de vida començava a ser més gran que la nostra esperança de vida i que ja estàvem en la frontera de ser grans”. I sí, diu que estranya perquè mai s’ho havia pensat. Però assegura que les fronteres de l’edat no són res més que una convenció social i aporta una solució: “Cadascú té l’edat que vol tenir.” Un llibre que fa pensar, encara que a la contraportada es diu que no és només un llibre: “És un reconstituent.”