El nostre estimat tió

Em fa especialment feliç haver comprovat aquest any que no ho tenim tot perdut pel que fa a mantenir les tradicions més nostrades. En una època on s’aclama la universalització de tota la simbologia, on el Nadal de sempre ha de deixar pas a les Festes en general, on es parla dels espais comuns per no ofendre, on es desterren els costums locals per una falsa propaganda d’imposició però en canvi s’abracen mites i llegendes de països llunyans, és just lloar la tasca d’aquells i aquelles que s’entesten a garantir que any rere any el Nadal, malgrat tot, continuï sent el de sempre. Parlo de les entitats que organitzen cagades de tió multitudinàries arreu dels Països Catalans, com ara la celebrada a Alcover, al Baix Camp, que va reunir prop de 400 criatures davant un tió de més de cinquanta metres de llarg i que es proclama mereixedor d’un rècord Guinness, però també de les jornades prèvies a les festes que es fan a les escoles bressol, on s’ensenya els més petits a estimar aquesta peculiar figura que, d’una manera prou escatològica, els omple de llaminadures i regals. Trenco una llança per aquells videomapatges que s’han posat tan de moda i que, entre llums i colors, troben un lloc destacat per al tronc humil entre Grinch, Pares Noel, rens, elfs i ninots de neu importats de terres llunyanes o de les parades on s’exposen els tions, i tiones, ben guarnits amb la barretina, la pipa i la manta. Però potser la millor notícia que m’arriba passa en la intimitat de cada casa, quan prèviament al sopar de la nit de Nadal, s’acompanya els menuts a una habitació on hi ha preparada una galleda amb dos dits d’aigua i se’ls hi fa remullar la punta dels bastons mentre repeteixen les frases màgiques. Al menjador, mentrestant, els adults entaforaran sota la manta on jeu el tió els paquets embolicats amb papers de colors que evidenciaran des del primer moment que el tronc ha complert amb la tradició. I quan arribin els petits, avisats que alguna cosa ha passat, es reuniran al voltant i mentre colpegen la soca cantaran allò tan conegut de: Caga, tió! Caga torró!