Hi havia una vegada una casa

Sembla inversemblant que una ciutat de bullici com és Barcelona tingui una gran casa encantada al centre mateix del nucli urbà, peró la té. Que en la vitalitat del carrer nerviós que és la Via Laietana, artèria d’anar amunt i avall, hi hagi un gran edifici adormit, sembla un impossible però succeeix.

Fa una certa basarda passar per davant del Casal de la Previsió, aturar-se a tocar de l’enreixat que tanca l’accés al vestíbul semicircular i mirar el seu interior aquietat, buit, amb un aire de cosa inhòspita, un espai misteriós que fa volar la imaginació sobre què hi haurà a l’interior.

L’observació prossegueix i ràpidament la visió topa amb una taula i una cadira al mig del gran vestíbul, evidència de la presència humana. Efectivament, el casal adormit que s’alça a la confluència de la Via Laietana amb Jonqueres –de fet l’adreça és Jonqueres, 2– té un vigilant encarregat de mantenir el lloc en estat virginal, és a dir que no hi entri res ni ningú que no estigui autoritzat.

Costa discernir si l’home que hi ha destinat en aquest lloc actua en funcions de competent guardià del castell on s’hostatja una princesa imaginària o si és el disciplinat vigilant del cau d’una fera, però el cert és que el conserge fa la seva feina a satisfacció de qui li paga, que no és altra que la immobiliària Núñez i Navarro, és a dir una realitat molt diferent de la dels contes de fantàstics palaus, cavallers i dames adormides.

Tot aquest imaginari de rondalla ve a tomb perquè l’edifici en qüestió és un dels dos que, construïts amb carreus de pedra blanca, finestres d’inspiració gòtica, angles arrodonits com torres de guaita i agulles que apunten al cel, donen a aquest punt de la Via Laietana un caire d’enclavament medieval. L’un és el Casal de l’Estalvi, que va ser seu central d’una entitat financera que es deia Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, i l’altre és el solitari Casal de la Previsió, originàriament també propietat d’aquella entitat, com va quedar gravat al costat de la porta.

Les lletres esculpides a la façana hi quedaran per sempre més, sigui quin sigui el futur que la propietària del Casal vulgui donar a l’edifici que va ser conquerit, empresarialment parlant, per aquell que en el seu dia va ser conegut com el rei –que no pas príncep– de les cantonades després de pagar 25 milions d’euros a la immobiliària Colonial. D’això ja fa més de 20 anys i fa tant de temps que sembla una llegenda.

I diu aquesta que, a la Barcelona moderna entregada als forasters, l’edifici estava cridat a convertir-se en un espectacular hotel però el projecte es va diluir, víctima de la guerra contra el turisme depredador, i amb la pau i treva –moratòria de nous establiments– el lloc va entrar en una letargia fins agafar un son profund. Fa encara no un mes, de dins del Casal de la Previsió en sortien obrers transportant runa com si el castell dorment comencés a despertar-se i es preparés per al futur que depèn de la construcció d’habitatges.

Quan estigui enllestit, els nous veïns viuran en una casa parada en un carrer transformat, amb una gran illa de vianants davant de la porta on abans hi havia una estreta vorera menjada pels cotxes. Un espai renovat, pacífic, embellit, digne de la casa d’un rei i una princesa, que, en la versió moderna del conte, vol dir la casa d’algun estranger dels que venen a viure a Barcelona amb la cartera plena.