Hi havia una vegada una casa

Sem­bla inver­sem­blant que una ciu­tat de bullici com és Bar­ce­lona tin­gui una gran casa encan­tada al cen­tre mateix del nucli urbà, peró la té. Que en la vita­li­tat del car­rer nerviós que és la Via Laie­tana, artèria d’anar amunt i avall, hi hagi un gran edi­fici ador­mit, sem­bla un impos­si­ble però suc­ce­eix.

Fa una certa basarda pas­sar per davant del Casal de la Pre­visió, atu­rar-se a tocar de l’enrei­xat que tanca l’accés al vestíbul semi­cir­cu­lar i mirar el seu inte­rior aqui­e­tat, buit, amb un aire de cosa inhòspita, un espai mis­teriós que fa volar la ima­gi­nació sobre què hi haurà a l’inte­rior.

L’obser­vació pros­se­gueix i ràpida­ment la visió topa amb una taula i una cadira al mig del gran vestíbul, evidència de la presència humana. Efec­ti­va­ment, el casal ador­mit que s’alça a la con­fluència de la Via Laie­tana amb Jon­que­res –de fet l’adreça és Jon­que­res, 2– té un vigi­lant encar­re­gat de man­te­nir el lloc en estat vir­gi­nal, és a dir que no hi entri res ni ningú que no esti­gui auto­rit­zat.

Costa dis­cer­nir si l’home que hi ha des­ti­nat en aquest lloc actua en fun­ci­ons de com­pe­tent guardià del cas­tell on s’hos­tatja una prin­cesa ima­ginària o si és el dis­ci­pli­nat vigi­lant del cau d’una fera, però el cert és que el con­serge fa la seva feina a satis­facció de qui li paga, que no és altra que la immo­biliària Núñez i Navarro, és a dir una rea­li­tat molt dife­rent de la dels con­tes de fantàstics palaus, cava­llers i dames ador­mi­des.

Tot aquest ima­gi­nari de ron­da­lla ve a tomb perquè l’edi­fici en qüestió és un dels dos que, cons­truïts amb car­reus de pedra blanca, fines­tres d’ins­pi­ració gòtica, angles arro­do­nits com tor­res de guaita i agu­lles que apun­ten al cel, donen a aquest punt de la Via Laie­tana un caire d’encla­va­ment medi­e­val. L’un és el Casal de l’Estalvi, que va ser seu cen­tral d’una enti­tat finan­cera que es deia Caixa de Pen­si­ons per a la Vellesa i d’Estal­vis, i l’altre és el soli­tari Casal de la Pre­visió, ori­ginària­ment també pro­pi­e­tat d’aque­lla enti­tat, com va que­dar gra­vat al cos­tat de la porta.

Les lle­tres escul­pi­des a la façana hi que­da­ran per sem­pre més, sigui quin sigui el futur que la pro­pietària del Casal vul­gui donar a l’edi­fici que va ser con­que­rit, empre­sa­ri­al­ment par­lant, per aquell que en el seu dia va ser cone­gut com el rei –que no pas príncep– de les can­to­na­des després de pagar 25 mili­ons d’euros a la immo­biliària Colo­nial. D’això ja fa més de 20 anys i fa tant de temps que sem­bla una lle­genda.

I diu aquesta que, a la Bar­ce­lona moderna entre­gada als foras­ters, l’edi­fici estava cri­dat a con­ver­tir-se en un espec­ta­cu­lar hotel però el pro­jecte es va diluir, víctima de la guerra con­tra el turisme depre­da­dor, i amb la pau i treva –moratòria de nous esta­bli­ments– el lloc va entrar en una letar­gia fins aga­far un son pro­fund. Fa encara no un mes, de dins del Casal de la Pre­visió en sor­tien obrers trans­por­tant runa com si el cas­tell dor­ment comencés a des­per­tar-se i es pre­parés per al futur que depèn de la cons­trucció d’habi­tat­ges.

Quan esti­gui enlles­tit, els nous veïns viu­ran en una casa parada en un car­rer trans­for­mat, amb una gran illa de via­nants davant de la porta on abans hi havia una estreta vorera men­jada pels cot­xes. Un espai reno­vat, pacífic, embe­llit, digne de la casa d’un rei i una prin­cesa, que, en la versió moderna del conte, vol dir la casa d’algun estran­ger dels que venen a viure a Bar­ce­lona amb la car­tera plena.