La por de guanyar

Tothom tem Rússia, i tanmateix és feble. L’Estat més extens del món se’ns presenta com un imperi empobrit i ple de crisis internes i externes, com en els darrers temps de la Unió Soviètica. Ucraïna, martiritzada, aguanta. Sap que pot prevaler en aquesta guerra i malda perquè ens ho creiem nosaltres, els seus aliats. Ja fa quasi tres anys que resisteix la massiva invasió russa i un intent de genocidi. Mentrestant, dirigents occidentals amb calefacció, llum i la tranquil·litat que no els caurà un míssil balístic a sobre, ignoren aquest insofrible calvari i arrosseguen els peus per por de provocar una escalada. Occident no vol que Rússia s’imposi, però li fa por guanyar. En permanent mode reactiu, els països de l’OTAN han estat gasius en tot: armes, municions, defensa antiaèria, avions, míssils... i sempre triguen massa. Aquí l’únic que escala és el dictador rus, tot allistant milers de soldats nord-coreans i cometent crims de guerra cada dia contra objectius civils, fins i tot –o sobretot– el dia de Nadal. Putin ataca també els cables submarins europeus i les nostres institucions, amb desinformació i interferència electoral decisiva dins la mateixa Unió Europea a Romania. Sap manegar a la perfecció la gastada (però encara efectiva) bravata nuclear.

Un exemple paradigmàtic n’és l’encara canceller socialdemòcrata Olaf Scholz. Ha amplificat a la societat alemanya totes les amenaces de Putin. Es vanta de ser raonable i prudent, quan en realitat causa l’efecte contrari: el tirà rus es nodreix de pobreses d’esperit com la seva. Des de fa algunes setmanes, Ucraïna finalment té permís per colpir territori rus amb míssils nord-americans, britànics i francesos –alemanys, no–. Malgrat els escarafalls de Moscou, no hi ha hagut ni hi haurà resposta nuclear. La raó és la destrucció mútua assegurada, la mateixa que tan bé va funcionar durant la guerra freda. Per si fos poc, la Xina ha deixat clar al seu nou vassall que ni se li acudeixi.

El tirà rus està atrapat en una fugida cap endavant. Necessita mantenir-se en guerra amb aparença de victòria per desviar l’atenció dels centenars de milers de baixes militars i la catastròfica situació del país, tant a l’interior com en termes geopolítics. S’ho juga tot a una carta, de nom Donald Trump. L’aposta de Putin és que el proper president nord-americà tallarà l’aixeta a Ucraïna, i que els europeus serem massa mesells per entomar el repte i agafar les regnes de la nostra pròpia seguretat. Paradoxalment, des d’Ucraïna ara es veu el relleu republicà a la presidència dels Estats Units com una oportunitat per sacsejar l’statu quo. Joe Biden els ha ajudat massa poc i massa tard.

Trump es pensa que podrà forçar Kíiv i Moscou (sobretot Kíiv) a un acord, que presumiblement inclouria la cessió de territori ucraïnès. D’entrada, els pactes signats per Putin són paper mullat. Segon, la dolorosa fragilitat ucraïnesa no hauria de tapar el fracàs estrepitós de l’“operació militar especial”. En tres dies, Putin havia de prendre Kíiv, eliminar el president Zelenski i substituir-lo per un govern titella. 3.967 dies després i gràcies a un sacrifici immens, Ucraïna continua dempeus, mentre que Rússia ha esdevingut un estat pària amb una economia abocada al precipici. Tercer, Trump potser ignora que el sàtrapa rus no persegueix annexionar-se porcions més o menys sucoses d’Ucraïna, sinó la seva desaparició com a estat i com a nació. Resulta del tot impossible bastir un compromís amb algú que et vol destruir. Que tothom en prengui nota.

El destí democràtic d’Europa és massa important per delegar-lo a Amèrica. És l’hora que la UE es faci adulta políticament. Hem de prendre la iniciativa i sostenir de debò Ucraïna perquè assoleixi una victòria possible i necessària. Com més ens dobleguem a Putin, més vides i territori ucraïnesos es perdran, i més insegurs viurem. Ell juga amb la nostra por perquè no té res més. Rússia està esgotant les seves reserves i no podrà sostenir l’actual sagnia d’equipament militar i humana. L’ex primera ministra estoniana Kaja Kallas ha reemplaçat Josep Borrell aquest desembre com a alta representant de la UE per a Afers Exteriors i Política de Seguretat. Stalin va deportar a Sibèria la seva mare, àvia i besàvia. Considerada un “falcó”, Rússia manté una ordre de detenció contra ella. Kaja Kallas no té por de guanyar. Li desitgem molts èxits.