La por de guanyar

Tot­hom tem Rússia, i tan­ma­teix és feble. L’Estat més extens del món se’ns pre­senta com un imperi empo­brit i ple de cri­sis inter­nes i exter­nes, com en els dar­rers temps de la Unió Soviètica. Ucraïna, mar­ti­rit­zada, aguanta. Sap que pot pre­va­ler en aquesta guerra i malda perquè ens ho cre­iem nosal­tres, els seus ali­ats. Ja fa quasi tres anys que resis­teix la mas­siva invasió russa i un intent de geno­cidi. Men­tres­tant, diri­gents occi­den­tals amb cale­facció, llum i la tran­quil·litat que no els caurà un míssil balístic a sobre, igno­ren aquest inso­fri­ble cal­vari i arros­se­guen els peus per por de pro­vo­car una esca­lada. Occi­dent no vol que Rússia s’imposi, però li fa por gua­nyar. En per­ma­nent mode reac­tiu, els països de l’OTAN han estat gasius en tot: armes, muni­ci­ons, defensa antiaèria, avi­ons, míssils... i sem­pre tri­guen massa. Aquí l’únic que escala és el dic­ta­dor rus, tot allis­tant milers de sol­dats nord-core­ans i come­tent crims de guerra cada dia con­tra objec­tius civils, fins i tot –o sobre­tot– el dia de Nadal. Putin ataca també els cables sub­ma­rins euro­peus i les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons, amb desin­for­mació i inter­ferència elec­to­ral deci­siva dins la mateixa Unió Euro­pea a Roma­nia. Sap mane­gar a la per­fecció la gas­tada (però encara efec­tiva) bra­vata nuclear.

Un exem­ple para­digmàtic n’és l’encara can­ce­ller soci­al­demòcrata Olaf Scholz. Ha ampli­fi­cat a la soci­e­tat ale­ma­nya totes les ame­na­ces de Putin. Es vanta de ser rao­na­ble i pru­dent, quan en rea­li­tat causa l’efecte con­trari: el tirà rus es nodreix de pobre­ses d’espe­rit com la seva. Des de fa algu­nes set­ma­nes, Ucraïna final­ment té permís per col­pir ter­ri­tori rus amb míssils nord-ame­ri­cans, britànics i fran­ce­sos –ale­manys, no–. Mal­grat els esca­ra­falls de Mos­cou, no hi ha hagut ni hi haurà res­posta nuclear. La raó és la des­trucció mútua asse­gu­rada, la mateixa que tan bé va fun­ci­o­nar durant la guerra freda. Per si fos poc, la Xina ha dei­xat clar al seu nou vas­sall que ni se li acu­deixi.

El tirà rus està atra­pat en una fugida cap enda­vant. Neces­sita man­te­nir-se en guerra amb apa­rença de victòria per des­viar l’atenció dels cen­te­nars de milers de bai­xes mili­tars i la catastròfica situ­ació del país, tant a l’inte­rior com en ter­mes geo­polítics. S’ho juga tot a una carta, de nom Donald Trump. L’aposta de Putin és que el pro­per pre­si­dent nord-ame­ricà tallarà l’aixeta a Ucraïna, i que els euro­peus serem massa mesells per ento­mar el repte i aga­far les reg­nes de la nos­tra pròpia segu­re­tat. Para­do­xal­ment, des d’Ucraïna ara es veu el relleu repu­blicà a la pre­sidència dels Estats Units com una opor­tu­ni­tat per sac­se­jar l’statu quo. Joe Biden els ha aju­dat massa poc i massa tard.

Trump es pensa que podrà forçar Kíiv i Mos­cou (sobre­tot Kíiv) a un acord, que pre­su­mi­ble­ment inclou­ria la cessió de ter­ri­tori ucraïnès. D’entrada, els pac­tes sig­nats per Putin són paper mullat. Segon, la dolo­rosa fra­gi­li­tat ucraïnesa no hau­ria de tapar el fracàs estre­pitós de l’“ope­ració mili­tar espe­cial”. En tres dies, Putin havia de pren­dre Kíiv, eli­mi­nar el pre­si­dent Zelenski i subs­ti­tuir-lo per un govern tite­lla. 3.967 dies després i gràcies a un sacri­fici immens, Ucraïna con­ti­nua dem­peus, men­tre que Rússia ha esde­vin­gut un estat pària amb una eco­no­mia abo­cada al pre­ci­pici. Ter­cer, Trump pot­ser ignora que el sàtrapa rus no per­se­gueix anne­xi­o­nar-se por­ci­ons més o menys suco­ses d’Ucraïna, sinó la seva des­a­pa­rició com a estat i com a nació. Resulta del tot impos­si­ble bas­tir un com­promís amb algú que et vol des­truir. Que tot­hom en pren­gui nota.

El destí democràtic d’Europa és massa impor­tant per dele­gar-lo a Amèrica. És l’hora que la UE es faci adulta política­ment. Hem de pren­dre la ini­ci­a­tiva i sos­te­nir de debò Ucraïna perquè asso­leixi una victòria pos­si­ble i necessària. Com més ens doble­guem a Putin, més vides i ter­ri­tori ucraïnesos es per­dran, i més inse­gurs viu­rem. Ell juga amb la nos­tra por perquè no té res més. Rússia està esgo­tant les seves reser­ves i no podrà sos­te­nir l’actual sag­nia d’equi­pa­ment mili­tar i humana. L’ex pri­mera minis­tra esto­ni­ana Kaja Kallas ha reem­plaçat Josep Bor­rell aquest desem­bre com a alta repre­sen­tant de la UE per a Afers Exte­ri­ors i Política de Segu­re­tat. Sta­lin va depor­tar a Sibèria la seva mare, àvia i besàvia. Con­si­de­rada un “falcó”, Rússia manté una ordre de detenció con­tra ella. Kaja Kallas no té por de gua­nyar. Li desit­gem molts èxits.