Llums de festa

M’agra­den les fes­tes nada­len­ques, tot i el mar­cat accent con­su­mista i el gust de fel de dis­cur­sos buits de con­tin­gut. Llu­minàries de colors, arbres tras­plan­tats al no-res i can­ta­re­lles mul­tiu­sos sug­ge­rei­xen un món que no és i que admet diver­ses lec­tu­res, algu­nes posi­ti­ves i altres nega­ti­ves. Tot, en l’ambi­valència de la imatge del pes­se­bre, un dio­rama que intenta expli­car el què i el perquè.

La meva ciu­tat s’auto­a­no­mena la ter­cera cata­lana en població, mal­grat que l’afir­mació no és del tot fia­ble quan fa números amb Ter­rassa, però l’alcalde afirma que és la millor del món mun­dial i que cal demos­trar-ho plan­tant l’arbre més alt i pen­jant-hi cent mil punts de llums led. Als peus de tal enginy, qua­ranta metres de pista de gel i una fira nada­lenca pri­vada. Per tota la ciu­tat, com mai, cent vint car­rers exhi­bei­xen els pen­jolls de colors que invo­quen la festa.

A l’equa­dor fes­tiu, entre Nadal i Cap d’Any, l’alcalde García Albiol pas­seja pel poble amb els ulls roents de tanta llu­minària i afirma a qui l’inter­pel·la: “Es que a Bada­lona somos la hos­tia.” Segons el recompte ofi­cial, quan es va prémer l’inter­rup­tor en la jor­nada inau­gu­ral, cin­quanta mil ciu­ta­dans can­ta­ven emba­da­lits davant de l’arbre, una xifra que honora el pri­mer man­da­tari muni­ci­pal. Entre bas­ti­dors, un pres­su­post de dos mili­ons dos-cents mil euros per pen­jar les gar­lan­des allà on millor sonen i més ama­guen la rea­li­tat.

A la plaça de la Vila no falta a la cita el tra­di­ci­o­nal pes­se­bre bas­tit durant un munt de dècades, amb una com­po­sició entra­nya­ble. Sota la plaça, a l’antic refugi, l’asso­ci­ació de pes­se­bris­tes locals ha enfi­lat un con­junt de dio­ra­mes de gran qua­li­tat. Quan els arbres esca­len en ver­ti­cal, a la recerca d’un estel ine­xis­tent, les imat­ges de la nostàlgia man­te­nen el record d’una esta­blia que intenta donar sen­tit a dos mil anys d’història. I algú podria excla­mar que “arran de terra encara es manté la cul­tura i la tra­dició”.

Si avui lle­giu aquest arti­cle, sou a temps d’anar demà al matí, quan tren­qui l’alba, davant del pont de Petroli, a salu­dar l’aurora del nou any, amb can­ta­des, sar­da­nes i xoco­la­tada. Tot i que el simbòlic pont fa cinc anys que espera les obres de reha­bi­li­tació i té bar­rat l’accés. És un dels múlti­ples espais que anhe­len l’acció muni­ci­pal, com unes degra­da­des masies refe­ren­ci­als, el con­junt de Ca l’Arnús, les pis­tes poli­es­por­ti­ves... i la ver­go­nyosa bibli­o­teca cen­tral de Can Casa­cu­berta, tan­cada per refor­mes ara fa cinc anys.

L’alcalde García Albiol sap el que té entre mans i actua sàvia­ment en defensa dels seus interes­sos per­so­nals. Aporta més vots un bon embol­call, amb fotos inclo­ses, que una bona gestió, i cin­quanta mil per­so­nes ani­ran a veure l’arbre més alt però no faran cua a la porta de la bibli­o­teca. I si no hi ha opo­sició política –oi que no n’hi ha?–, molt millor. La ciu­tat és hereva de la Betulo romana i ho té ben après: pa i circ. Pa, poc, però circ, el que con­vin­gui.

M’agra­den les llums nada­len­ques, però m’agra­da­ria més tenir durant tot l’any una ciu­tat endreçada i uns diri­gents pre­o­cu­pats pel bé comú.