Llums de festa

M’agraden les festes nadalenques, tot i el marcat accent consumista i el gust de fel de discursos buits de contingut. Lluminàries de colors, arbres trasplantats al no-res i cantarelles multiusos suggereixen un món que no és i que admet diverses lectures, algunes positives i altres negatives. Tot, en l’ambivalència de la imatge del pessebre, un diorama que intenta explicar el què i el perquè.

La meva ciutat s’autoanomena la tercera catalana en població, malgrat que l’afirmació no és del tot fiable quan fa números amb Terrassa, però l’alcalde afirma que és la millor del món mundial i que cal demostrar-ho plantant l’arbre més alt i penjant-hi cent mil punts de llums led. Als peus de tal enginy, quaranta metres de pista de gel i una fira nadalenca privada. Per tota la ciutat, com mai, cent vint carrers exhibeixen els penjolls de colors que invoquen la festa.

A l’equador festiu, entre Nadal i Cap d’Any, l’alcalde García Albiol passeja pel poble amb els ulls roents de tanta lluminària i afirma a qui l’interpel·la: “Es que a Badalona somos la hostia.” Segons el recompte oficial, quan es va prémer l’interruptor en la jornada inaugural, cinquanta mil ciutadans cantaven embadalits davant de l’arbre, una xifra que honora el primer mandatari municipal. Entre bastidors, un pressupost de dos milions dos-cents mil euros per penjar les garlandes allà on millor sonen i més amaguen la realitat.

A la plaça de la Vila no falta a la cita el tradicional pessebre bastit durant un munt de dècades, amb una composició entranyable. Sota la plaça, a l’antic refugi, l’associació de pessebristes locals ha enfilat un conjunt de diorames de gran qualitat. Quan els arbres escalen en vertical, a la recerca d’un estel inexistent, les imatges de la nostàlgia mantenen el record d’una establia que intenta donar sentit a dos mil anys d’història. I algú podria exclamar que “arran de terra encara es manté la cultura i la tradició”.

Si avui llegiu aquest article, sou a temps d’anar demà al matí, quan trenqui l’alba, davant del pont de Petroli, a saludar l’aurora del nou any, amb cantades, sardanes i xocolatada. Tot i que el simbòlic pont fa cinc anys que espera les obres de rehabilitació i té barrat l’accés. És un dels múltiples espais que anhelen l’acció municipal, com unes degradades masies referencials, el conjunt de Ca l’Arnús, les pistes poliesportives... i la vergonyosa biblioteca central de Can Casacuberta, tancada per reformes ara fa cinc anys.

L’alcalde García Albiol sap el que té entre mans i actua sàviament en defensa dels seus interessos personals. Aporta més vots un bon embolcall, amb fotos incloses, que una bona gestió, i cinquanta mil persones aniran a veure l’arbre més alt però no faran cua a la porta de la biblioteca. I si no hi ha oposició política –oi que no n’hi ha?–, molt millor. La ciutat és hereva de la Betulo romana i ho té ben après: pa i circ. Pa, poc, però circ, el que convingui.

M’agraden les llums nadalenques, però m’agradaria més tenir durant tot l’any una ciutat endreçada i uns dirigents preocupats pel bé comú.