Gaza: fa prou la Universitat de Girona?

Recentment hem sabut que la UdG forma part d’una recerca finançada per la Unió Europea (UE) a través del seu programa Horizon, és doncs un projecte altament competitiu que dota de recursos i atorga experiència i prestigi a l’equip de recerca, en aquest cas pertanyent a la Facultat d’Educació i Psicologia, i a la pròpia UdG. El projecte en concret, a més, té una evident dimensió social, atès que “busca introduir la musicoteràpia en programes de rehabilitació per a pacients amb trastorn per ús de substàncies”. Ens pot semblar, sens dubte, una bona noticia.

L’objecció apareix quan revisem els membres que hi formen part. Segons ens arriba arrel de la feina del periodista de La Directa Jesús Rodríguez, dels quinze organismes que integren el projecte n’hi ha dos d’israelians: el Herzog College, amb dos campus a la regió de Betlem –a dins de la Cisjordània ocupada– i la Universitat Bar-Ilan, que ha establert un programa de treball amb el Shin Bet –servei d’intel·ligència i seguretat interior d’Israel.

S’hauria d’exigir a la UdG que es retiri immediatament del projecte en tant que gest coherent amb una universitat que, segons l’article 3 dels seus Estatuts, “s’inspira en els principis de llibertat, justícia, solidaritat i cultura de la pau”?

El proppassat 17 de maig, l’equip de Govern de la UdG va emetre un comunicat en el que expressava “la seva preocupació pels gravíssims esdeveniments que s’estan produint a la Franja de Gaza” i es comprometia a revisar “en base al codi ètic de la Unió Europea i al codi propi (...), totes les relacions acadèmiques que manté amb institucions públiques o privades israelianes, en compliment de l’article 203.2 dels Estatus de la UdG, tot seguint la recomanació de la Conferència de Rectors d’Universitats Espanyoles (CRUE)”.

Aquest compromís de revisió no ha dut, fins al moment i malgrat peticions explícites, a la publicació de cap llistat de projectes o convenis que puguin si més no generar dubtes, ja no tan sols pel cas de Palestina sinó en d’altres zones on es puguin produir greus vulneracions de drets humans.

A preguntes del periodista que ens ha permès conèixer el cas, l’equip de direcció de la UdG hauria contestat que “pel fet de ser un projecte europeu, està supervisat pels serveis de la Comissió Europea, que garanteixen que els fons de la Unió Europea es facin servir per a activitats que respectin el dret internacional i el marc legal aplicable de la UE”.

És suficient aquesta resposta? Podem acceptar com a marc de validació ètica el filtre que ofereixen les institucions comunitàries?

Per començar, una acceptació acrítica d’aquest marc no es pot correspondre amb un compromís creïble amb la pau, la justícia i la solidaritat. És exigible sempre una mínima anàlisi que, en el present cas, portaria a constatar si més no la insuficient resposta –o directament la complicitat, si no coresponsabilitat– de la UE respecte de l’anomenat “conflicte” entre Israel i Palestina. Es podria afegir també la resposta de països de la importància de França que, en una declaració inèdita que afecta al nucli de la credibilitat del sistema internacional dels drets humans, ha afirmat que no acatarà l’ordre internacional d’arrest emesa pel Tribunal Penal Internacional a qui considera immune.

Seguidament, si volem definir millor els paràmetres ètics, cal recordar el marc jurídic que ofereixen els pronunciaments del principal òrgan jurisdiccional de les Nacions Unides, la Cort Internacional de Justícia. La Cort de La Haia, a banda de reconèixer el caràcter si més no “plausible” de les acusacions de genocidi fetes per Sud-àfrica contra Israel, en l’opinió consultiva emesa el 19 de juliol va concloure que la presència continuada d’Israel al Territori Palestí Ocupat (TPO) és il·legítima; Israel té l’obligació de posar fi a la seva presència il·legítima, cessar immediatament totes les noves activitats d’assentament, evacuar tots els colons i reparar els danys causats. En el mateix pronunciament, la Cort va determinar, i això és molt rellevant, que tots els Estats tenen l’obligació de no reconèixer com a legal la situació derivada de la presència il·legítima d’Israel al TPO i de no prestar ajuda ni assistència per mantenir la situació creada per aquesta presència.

Cal sumar-hi un imprescindible informe publicat a principis d’aquest mes de desembre en el que Amnistia Internacional constata de manera fefaent l’abast de la intenció genocida d’Israel, informe titulat És com si fóssim infrahumans: El genocidi d’Israel contra la població palestina. O l’encara més recent informe de Human Rights Watch, Extermini i actes de genocidi, on s’acusa les forces israelianes d’accions deliberades que comporta que la població s’hagi vist obligada a recórrer a fonts contaminades, cosa que ha provocat el brot de malalties letals, especialment entre els infants. També val la pena referir-se a l’informe Una cartografia del genocidi, de la sempre imprescindible organització Forensic Architecture.

Fins el moment, després de 14 mesos de “plausible” genocidi, la UE ha renunciat a revisar el seu suport a Israel i, per tant, manté el parer de que, com va afirmar la presidenta de la Comissió Europea, estem davant d’un “legítim exercici del dret de defensa”. L’Acord d’Associació segueix plenament vigent i el suport no només polític sinó fins i tot militar es manté per part de determinats països membres, tot i que, fruit de la pressió social, s’hagi vist parcialment minvat en els darrers mesos.

Què hauria de fer la UdG?

Em referiré només a la resposta exigible als òrgans de decisió, sense esmentar el també imprescindible compromís que hauríem de mostrar en tant que comunitat universitària, estudiants i el conjunt de treballadors i treballadores, començant per un professorat que fins ara, en termes generals, no ha comparegut.

En primer lloc, la UdG no s’hauria d’aixoplugar en el marc ètic ofert per la UE. Un primer pas podria ser doncs instar al conjunt membres del projectes a demanar formalment que la UE revisi el seus criteris de validació ètica d’aquesta mena de programes. Com el comunicat de l’Equip de Govern abans referit ja recull, disposem d’un “marc propi” que caldria sense dubte activar. Fora bo, en aquest sentit, abordar de manera urgent i amb un debat el més ampli possible la concreció d’aquest codi ètic referit als projectes de recerca, a les activitats de transferència i al conjunt d’activitats on la Universitat, per activa o per passiva, no fa prou per evitar la vulneració dels drets humans. Amb aquest objectiu, es podria tanmateix proposar la creació d’una mena d’observatori amb funcions de supervisió, de cada Universitat o de caràcter interuniversitari.

En segon lloc, la UdG podria proposar a la resta de membres que integren el projecte una iniciativa conjunta que traslladi a les entitats israelianes la necessitat de la seva renúncia. Finalment, la UdG podria renunciar-hi individualment.

La renúncia individual tindria un doble destinatari. Per una banda, el destinatari extern: les entitats acadèmiques israelianes implicades, amb l’objectiu d’ajudar a fer créixer la imprescindible crítica interna; seguidament, la resta d’organismes del projecte això com les institucions comunitàries, començant per la que valida el projecte. Per altra banda, en el nostre propi entorn, envers la pròpia comunitat acadèmica, l’entorn social i el conjunt d’institucions públiques del nostre entorn, exercint una pedagogia del compromís, de la inconformitat, d’un esperit crític més necessari que mai a mesura que es fa més insuportable el silenci oficial, quan la passivitat i la indiferència avancen configurant un devastador sentit comú.

No cal menystenir els factors que acompanyen una decisió d’aquesta mena. La complexitat que comporta el procés d’elaboració d’un projecte així: les hores de feina acumulada, les possibles contractacions de personal ja compromeses, l’experiència acadèmica, els avenços científics i la seva transferència social, etc. Això ens ha de paralitzar? Per què no proposar que la UdG comprometés recursos per permetre que algunes d’aquestes dimensions es poguessin realitzar, tot exigint també que la pròpia Generalitat de Catalunya així com l’estat s’impliquessin? Difícilment es poden trobar més sòlids motius per habilitar recursos financers especials, fons econòmics per fer front a una emergència, que ho és, i de caràcter múltiple.

Cal insistir en la transcendència de tot plegat. No hauríem de permetre mirar enrere d’aquí un temps i concloure que no vam fer el possible. Les conseqüències sabem que van fins i tot més enllà de les milers de vides ja perdudes i de les milers de vides en joc. Impliquen la possibilitat mateixa de fer viable un marc de referència ètic que, amb totes les seves mancances, es vincula a certs aspectes bàsics del sistema dels drets humans universals en tant que expressió d’una voluntat de cura col·lectiva, un compromís de reciprocitat i d’igualtat. No fer-ho seria no actuar davant un procés d’autodeshumanització que poc a poc es va estenent, ja sigui com expressió directa d’un projecte colonial de llarga durada que no s’atura, ja sigui en tant que encarnació del pur racisme o del pur egoisme, o ja sigui perquè per molts i per moltes de nosaltres l’empatia se’ns comença a fer ja massa dolorosa. No ens ho podem permetre.