Somriu i calla

Comença l’any nou i amb ell el bombardeig de desitjos de felicitat a cada conversa i missatge. Com si la felicitat fos l’únic destí acceptable. Però què passa quan no hi arribem? Ens eduquen a buscar la felicitat com una obligació. Ens diuen que cal trobar el costat positiu de tot, que hem de somriure inclús quan la vida ens pesa. Que si no som feliços és perquè no ho intentem prou. I què en fem, de les emocions fosques? De la tristesa, la ràbia, la por? Ens han ensenyat a amagar-les, a disfressar-les, a viure-les com si fossin una taca. Per què, si la foscor no és l’antítesi de la llum?

Ens ho ensenya la pel·lícula Inside Out, on la Tristesa sembla no tenir lloc en l’univers de la protagonista fins que descobrim que sense ella, la vida és incompleta. Ho veiem també en artistes com Billie Eilish, qui amb cançons com Everything I Wanted o When the Party’s Over, connecta amb milions de joves parlant de la seva ansietat, les seves inseguretats i la seva relació amb el suïcidi. O en Adele, qui després del seu divorci va explicar com la tristesa va ser una oportunitat per redescobrir-se i canalitzar-ho a través de l’àlbum 30. Aquest coratge per mostrar-nos tal com som ens ofereix una alternativa més honesta per afrontar la vida que la positivitat tòxica que sovint impera a les xarxes. No es tracta de romantitzar el dolor, sinó d’entendre que les emocions fosques són una part legítima de l’experiència humana. La tristesa ens connecta amb el que perdem; la ràbia ens mostra els nostres límits vulnerats; la por ens recorda allò que valorem. Però vivim en una societat que associa qualsevol emoció que no sigui alegria amb debilitat, que castiga la vulnerabilitat i que exalta una perfecció inabastable.

Hi ha coses que no només no està bé dir-les en veu alta, sinó que gairebé és pecat pensar-les: penedir-nos de decisions que aparentment haurien de fer-nos feliços, posar en dubte els ideals imposats o simplement reconèixer que no ens sentim bé quan el món ens diu que hauríem d’estar agraïts. Passa per exemple amb la maternitat. Ens han venut que és l’experiència més plena i satisfactòria que pot viure una dona, però ningú parla del que representa: l’esgotament, la pèrdua d’identitat, la solitud. Estimar incondicionalment els fills és un acte d’amor que no impedeix sentir el pes dels sacrificis que comporta la criança i fins i tot creure, algunes vegades, que la maternitat és una estafa. Atrevir-te a verbalitzar-ho et col·loca directament en el bàndol de les males mares. O com quan el pes de la vida se’t fa tan insuportable que t’envaeix la sensació de voler desaparèixer. Expressar-ho obertament és gairebé un atac. Ens ensenyen que hem de lluitar sempre, però què passa quan necessitem una pausa? Quan sentim que no podem més i només desitgem apagar el soroll? Aquesta vulnerabilitat, tan humana, sovint és interpretada com a debilitat o fins i tot com una amenaça.

En aquest context, emocions com la tristesa, la ràbia o la por es converteixen en tabús. Ens diuen que hem de veure el costat bo i que tot passa per alguna raó. Però, com apunta Mariana Alessandri a Visión nocturna, aquest discurs ens fa un mal favor. La idea que la llum sempre és millor que la foscor ens desconnecta de la realitat de la vida, plena de contradiccions i ambigüitats. Alessandri defensa que la foscor, lluny de ser un problema, pot ser un espai de reflexió i de creixement. Quan ens forcen a rebutjar les ombres, perdem una oportunitat d’entendre’ns millor a nosaltres mateixos i al món. L’autora també parla del cost emocional i físic d’aquesta imposició de la llum. Ens desgasta perseguir una felicitat de pacotilla que ens obliga a fingir i a reprimir parts essencials del que som mentre amaguem el dolor. A Her, Spike Jonze explora com sovint intentem evitar el dolor emocional aferrant-nos a substituts artificials de la felicitat, i posa en evidència que la veritable acceptació del dolor i la vulnerabilitat són essencials per créixer emocionalment. Perquè acceptar la tristesa, la ràbia o la por no vol dir resignar-nos; vol dir donar valor a totes les nostres experiències, sense jerarquies imposades. Acceptar les ombres, acceptar que no sempre som feliços, no significa rendir-nos. Potser en aquesta acceptació trobem una forma de viure més real. Una vida que no necessita filtres, ni perfecció, ni somriures forçats. I potser el millor desig per aquest any nou no és la felicitat, sinó la llibertat de ser tal com som, sense disfresses.