Quan som insuportables

Compres compulsives. Cues que avancen menys que una imatge congelada. Gent malhumorada amb la paciència al límit. Empatx dia sí, dia també. Sisplau, que arribi el 8 de gener. Tornes a anar a comprar. Acabes, a la desesperada, adquirint productes que es podriran a l’armari però fan embalum sota l’arbre. A la canalla no hi ha qui la suporti, necessita rutina i com més aviat millor. Vas a dormir derrotada però el cap continua funcionant com una roda de fira que no té palanca de frenada perquè et falten tres regals i has esgotat les idees. També has esgotat la bateria. Fa estona que li queda una ratlla i no tens cap carregador a mà. El dia següent tornes a trepitjar carrers i botigues que et saps de memòria però amb la ment disposada a canviar d’idea. Intueixes que el cap t’explotarà en qualsevol moment i el cervell fugirà a una illa deserta perquè al teu cos no hi troba pau. T’atures en un banc del carrer a ressituar aquell mitjó que impedeix que la sang circuli a l’alçada de la canyella. T’adones que les deu bosses que dus a les mans t’estan amputant dos dits. Estàs tan capficada en el teu món i en el desig d’avançar la vida tres o quatre dies, que ni t’has fixat en la dona gran que està tranquil·lament asseguda a l’altre extrem del banc. Et somriu mentre et pregunta com estàs. Mentre tu maleeixes l’enrenou d’aquests dies, ella t’explica que té una filla amb esclerosi lateral amiotròfica i que la família volia suspendre el dinar de Reis a casa seva perquè és un segon sense ascensor, però ella ha dit que ni parlar-ne, que hi ha prou homes i prou múscul per pujar-la a pes per les escales. I explica sense perdre el somriure que s’ha sortit amb la seva i que té prou coratge per derrotar una legió de pessimistes. I tu et fas petita com l’ull d’una agulla de cosir i li estrenys la mà mentre penses que de vegades ets un ésser insuportable.