Drets humans?
Si tanco els ulls i sento les paraules drets humans, em puc veure fa una colla d’anys a l’escola del meu petit poble natal, amb tots els cabells recollits a la cua tibada que em feia la meva àvia en un intent absurd que el pentinat em durés tot el dia. Allà, envoltada dels companys i companyes de classe, escoltava les explicacions amables que la mestra ens feia sobre el tema. També puc recordar les trobades alegres i lúdiques amb altres escoles, on apreníem el valor dels drets humans mentre cantàvem cançons de les quals havíem canviat la lletra per adaptar-la a la temàtica.
Quan m’he assegut a escriure, tot i que tinc bona memòria, per més que m’hi he esforçat no he recordat el text, així que per escriure aquestes quatre ratlles primer he hagut de buscar la Declaració Universal de Drets Humans a internet. Aleshores, mentre llegia els diferents articles, una idea esbojarrada m’ha vingut al cap: potser alguns dirigents també els han oblidat? És clar! Sens dubte aquesta hipòtesi donaria resposta al desgavell que hi ha al món, si fem cas del que ens expliquen als diaris.
Llavors, de la mateixa manera que les bombolles de gas s’acumulen al coll de l’ampolla quan sacsejo una coca-cola, se m’ha amuntegat una altra colla d’idees al cap que demanaven a crits que les escoltés. I l’espai que hi ha entre la meva orella dreta i l’esquerra s’ha convertit en una àgora on totes aquestes idees semblava que havien agafat vida pròpia i se superposaven les unes sobre les altres, debatent entre si i cridant cada cop més fort per ser escoltades. Alguna de les quals m’ha dit que potser això de “tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat” té un altre sentit quan ets dalt de l’atri? Una altra m’ha recordat que si respectar els drets humans fos cosa fàcil, ja es faria..., i una altra, més crítica, m’ha assenyalat: “Potser ets tu, ignorant, que no ho tens ben entès.”
Perquè el cas és que a mi, que no soc experta en drets, però sí que soc humana, no em sembla que l’esmentada declaració sigui tan difícil de respectar. Perquè, és clar, jo entenc que tot dret comporta intrínsecament una obligació, que vindria a ser respectar el dret en qüestió.
Amb això he acabat deduint que respectar els drets humans, qüestió de què sento a parlar des que era menuda (i ja vorejo la cinquantena), no deu ser del tot humà, ja que som les mateixes persones humanes (valgui la redundància, i quin goig de programa, el del Miquel Calçada!) les que en provoquem la transgressió.
I no deixo d’estar meravellada pel que em sembla una gran paradoxa: que els humans puguem ser tan contradictoris per crear uns drets igualitaris i que precisament esdevingui la nostra naturalesa humana, en la seva forma més fosca, la que ens fa capaços de vulnerar-los.