Quasi simultaneïtats

Just acabades les festes, torna la vida quotidiana i el vell costum de fer-nos bons propòsits. Un dels meus és seguir vetllant pel paisatge on visc –ja ho saben: el tarragoní–, que estimo i pel qual tinc dedicació preferent des d’àmbits diversos.

En aquest sentit, no puc deixar de referir-me a una pèrdua important i molt sentida: el pi Gros de l’Aleixar, també conegut com a pi de les Planes o pi del Fernando, un dels arbres monumentals de Catalunya i dels pins més antics. Va caure a causa del fort vent del 7 de desembre i amb ell desapareix un dels símbols naturals més volguts pels aleixarencs, veïns i forasters. Aquesta pèrdua no té fàcil relleu en el paisatge, però contra els elements naturals d’aquesta índole poc hi podem fer.

Tanmateix, sobre el mateix entorn i el de sis comarques tarragonines més hi planava, fins ara, una altra possible alteració i no precisament per causes naturals sinó provinents del món empresarial: el projecte de construir una línia de molt alta tensió entre Terol, a l’Aragó, i Begues, al Baix Llobregat, que travessaria 40 municipis catalans per portar energia a l’àrea metropolitana de Barcelona. Una MAT que podia trinxar-nos literalment el territori. Pocs dies després de la caiguda del pi Gros, el 18 de desembre, es va conèixer la notícia que aquest projecte, que havia estat molt contestat de manera transversal pels possibles afectats, està previst que sigui arxivat definitivament per part del govern central. Un respir per al paisatge!

Però, ai las, quasi simultàniament, el mateix 18, es va publicar al BOE que se sotmet a informació pública un nou projecte, en aquest cas de parcs eòlics, i que les estructures d’evacuació està previst que passin per Tarragona, concretament per l’Espluga de Francolí. I encara més, el 24 de desembre, dejuni de Nadal, es va saber la notícia que la Generalitat autoritza una planta solar fotovoltaica de més de 4.000 panells a l’Aleixar.

Vaja, que sembla que, ara sí i ara també, aquests paisatges són vistos com a destinataris d’incorporacions que no venen ni remotament a contrarestar la pèrdua del pi Gros, ans al contrari. I entre això i la quasi simultaneïtat en la successió de les notícies –com hem explicitat– ens ve al cap la cançó de l’enfadós que, com és sabut, arriba a enutjar els qui l’escolten.

Serà necessari, doncs, estar-hi atents en tot dia, hora i moment. I, si m’ho permeten, junt amb l’aguait per les possibles repercussions en el paisatge, no seria sobrer tenir presents, ara que les ecològiques ja es preveuen, les que poden afectar el món de l’art: pintura, literatura, etc. perquè són l’esglaó més feble i que sovint la nostra societat obvia. Ho escric perquè el valor simbòlic que l’art atorga a un indret junt amb els actius d’educació i turisme que l’hi aporta són directament proporcionals al grau de fidelitat que el paisatge conserva en relació amb l’obra que l’art expressa i, és clar, si el paisatge s’altera notòriament, el patrimoni immaterial es fon. Vaja, com les bombetes!