Acumular derrotes en el CV

El curriculum vitae ja no és el que era. I ho celebrem. En un CV has de ser esquemàtic i resumir la teva vida acadèmica o laboral, i si et queda espai hi pots afegir algun aspecte personal o lúdic, que pot ajudar a trencar el gel en una entrevista (“ah, vostè també toca el violí?”), a mostrar afinitats (“jo també adoro l’escriptora Carson McCullers”) o a crear complicitats (“a mi també m’agrada jugar a tennis”).

Avui és tremendament fàcil enganyar, però també resulta poc complicat desmuntar la mentida. Algú pot posar dades falses en el seu CV i podrien passar per autèntiques, però és simple detectar incoherències, buscar referències, contrastar dades. Hi ha persones que inflen com el ninot de Michelin el seu CV. Hi afegeixen parafernàlia, cursos inventats, idiomes inversemblants, destreses màgiques. Hi inclouen habilitats que no tenen, formació que no han cursat, eines que desconeixen, cursos que no han fet. Fins i tot hi posen dades inventades, llocs que no existeixen on diuen que han treballat. En alguns indrets ja demanen CV sense foto ni identificacions personals per garantir la igualtat d’oportunitats i evitar biaixos de cap tipus. He vist gent dir que ha acabat carreres i doctorats que jo sé del cert que no han finalitzat. I posar que parlen idiomes que només han practicat deu minuts. Naturalment, la seva credibilitat queda tocada i enfonsada, però ells continuen impunement pensant que no passa res per haver posat que han acabat uns estudis que encara estan cursant, arrossegant o ajornant. També he vist currículums sorprenents en què la gent afegeix un apartat que es diu “fracassos”. Ho posen en anglès, sovint, failures. És una secció molt més estimulant, realista i esperançada, perquè en l’honestedat del fracàs hi ha esperit realista (“no me n’he sortit”), però també ànim de superació (“ho deixo escrit perquè consti que hi ha esforç, perseverança i acceptació del límit”). A mi m’agraden, els fracassos acceptats. Els veig com a part del camí. Són ferides que potser no són constructives, que simplement han fet mal, però aquesta erosió ha existit. No tota derrota és una festa. Però fer veure que aquestes equivocacions no hi són, o dissimular-les, no enforteix cap trajectòria. Jo prefereixo tenir a prop persones que hagin somiat un projecte que no va reeixir, però que ara en tenen un altre. Gent que accepta que va començar un doctorat i que no el va acabar. Persones que saben que no parlen anglès, i ho reconeixen. Individus que han passat per diverses feines, perquè no acabaven d’encaixar en cap. Gent amb vida viscuda, no només amb vides adaptades a sistemes que no els agradaven però que “anaven tirant”.

L’autobombo dels convençuts, dels perfectes, dels confiats, dels preparats, m’astora i em fa una mica de pena. Reconec que em surt un punt de condescendència davant del postureig dels aparentment excelsos i triomfadors ara i sempre. Soc una dona de fe. Però a ells no me’ls crec. La IA ens permet fer de tot, simular que som d’una manera física que no som, que parlem un idioma que no parlem. Però no integra bé el fracàs real. Haver intentat tirar endavant un negoci, i que no hagi funcionat, aporta valor a la vida laboral d’una persona. Sap que hi ha projectes que s’encallen, idees que no funcionen, negocis que s’esllangueixen per molts motius, no només per la incapacitat o incompetència pròpia. El context importa. Els companys de viatge, també. Hi ha projectes que no surten. Idees que són irrealitzables. Decisions que no han estat bones. Companys de feina tòxics. Caps i dirigents ineptes. I són part, sovint, dels fracassos d’una empresa, d’una associació, d’un projecte. Valerio Rocco, director del Círculo de Bellas Artes a Madrid, és un dels cervells del projecte europeu Failure, sobre el fracàs, en què es reconeix que fracassar, des que va iniciar la civilització, és font de por i vergonya. Rocco assenyala que alguns filòsofs, no obstant això, opinen el contrari: és experimentar un fiasco i la frustració inherent que comporta el que ens converteix en humans. I la intel·ligència humana es quantifica amb la capacitat per corregir els errors. Acumular fracassos és humà, sa, creïble. Ho saben els estudiants, també. Ara ja demanen a la intel·ligència artificial que els faci un informe, o un assaig, però “amb algun error”. Perquè només així serà versemblant. Errare humanum est.