Perdre’s al bosc

A casa tenim el costum de passar fora el Cap d’Any. El nucli dur de la família hem trobat en les cases rurals el millor escenari per estrènyer lligams, calmar l’estrès del dia a dia i, per què no dir-ho, també posar a prova les costures de la convivència habitual. Ens n’hem sortit molt bé i posaria la mà al foc que tots i cadascun de nosaltres esperem amb delit les últimes jornades de l’any. És el nostre espai comú, la nostra llar compartida. En aquesta ocasió no ha estat diferent i vam triar una masia envoltada de natura prop de Torelló. Un habitatge fet a mida per a infants, gossos i adults amb ganes de passar-ho bé i de mandrejar. A cap de nosaltres, jo la primera, ens va passar pel cap que el darrer dia de 2025 es convertiria en una aventura no volguda que, si al principi va tenir caire d’emoció, es va acabar convertint en un episodi angoixant per a la família, tot i que amb un final feliç. Què va passar? Que em vaig perdre enmig del bosc durant dues hores i mitja i ningú no sabia on era. Un rampell em va fer deixar el grup que havia organitzat l’excursió i agafar un camí de tornada que no era el correcte. Duia el mòbil, sí, però sense bateria i vaig perdre la noció del temps ofuscada a trobar de nou el sender enmig d’arbres i matolls que complicaven la missió. Vaig travessar rius, grimpar turons i travessar esbarzers que em van deixar el cos ple d’esgarrinxades i em vaig maleir mil vegades per haver seguit l’instint egoista d’aquell que es pensa que ho sap tot i s’adona que no sap res. No vaig tenir por en cap moment. Era a Osona i era al migdia, no pas en plena jungla africana, però quan finalment vaig recuperar els passos perduts i vaig tornar al lloc on m’esperaven la vergonya no em deixava parlar. Els de casa havien iniciat una recerca exhaustiva i havien avisat els Mossos, que no van tenir ni temps d’actuar, i em van rebre amb esbroncades i abraçades a parts iguals. Vaig aguantar l’aiguat estoicament i la promesa que la incidència serà repetida fins a la sacietat a totes les reunions familiars. M’ho mereixo.