Ni Franco ni Constitució

Aquesta setmana han començat a Madrid els actes que el govern espanyol s’ha obsedit a programar per commemorar el cinquantenari de la mort de Francisco Franco. El propòsit de l’executiu de Pedro Sánchez i de tota la cort neoprogressista que l’envolta és remarcar les diferències entre la dictadura instaurada durant quaranta anys pels guanyadors de la guerra civil i la monarquia parlamentària que el va substituir. I, per descomptat, alertar els espanyols demòcrates del perill que representa posar-se al costat dels que promouen retornar a les restriccions de llibertat del franquisme i silenciar-ne els actes criminals. Per això és natural que se n’hagin desmarcat els hereus directes, dels quals no fa falta dir-ne ni els noms, ni les sigles ni els títols nobiliaris. Però també se n’haurien de desmarcar tots els ciutadans amb un mínim de sentit crític, perquè el pas d’un règim a un altre serà presentat com un simple canvi meteorològic. Com si després de la tempesta hagués sortit miraculosament el sol. Com si el general no hagués mort de vell envoltat d’una oposició impotent. Com si no hagués deixat un cràpula entronitzat com a successor i unes estructures d’estat consolidades que, a més a més de mantenir viu el seu llegat, han creat escola. Com si encara no hi haguessin més de 2.500 fosses comunes per obrir. Com si les ampolles de cava que vam destapar aquell 20 de novembre de 1975 no estiguessin plenes d’innocència, de candidesa i de papanatisme. Com si els efectes d’aquell escumós no ens hagués embriagat durant els anys següents. I com si aquesta mirada miop sobre la realitat política no s’hagués de repetir d’aquí a tres anys, quan s’esdevingui el cinquantenari de la Constitució espanyola del 1978. Convindria, aleshores, que des de Catalunya tinguéssim la força suficient per desfer-nos de l’eufòria llefiscosa que ens abocaran al damunt i per deixar-los ben clar que la seva Constitució no ha estat ni serà mai la nostra.