La grip a casa

M’agradaria avui fer un exercici d’imaginació amb vostès. Imaginin que tenen la grip. La febre els puja, el cos no respon i l’únic que un pot fer és descansar al llit el màxim possible, amb silenci i sense distraccions. Molta gent ha passat la grip aquests darrers dies i d’altres ho faran aviat. Els pics de contagi del virus són força elevats aquest hivern. Imaginin ara agafar la grip i haver de cuidar un infant, o dos, o tres. Difícil, oi? Imaginin, però, que ho han de fer igualment i compartint l’espai, sense possibilitat de tenir un llit ni un espai propi per a vostès. Horrible, oi? Doncs sembla mentida, però a Catalunya en ple segle XXI a les nostres ciutats això passa. Hi ha famílies senceres vivint o més aviat malvivint en una sola habitació, compartint un pis amb altres famílies o desconeguts. Passant la grip, intentant estudiar, sopar o el que sigui en 10 metres quadrats, i sovint passant fred, molt de fred, i perdent la salut.

Durant el Nadal a la televisió i arreu vam poder veure la campanya de Càritas Catalunya, entitat de l’Església catòlica, en què una nena demanava als Reis d’Orient un lloc digne per viure. No és cap ficció, és una realitat a casa nostra que s’està cronificant, silenciant, i que a mi em sembla intolerable. Els infants, vinguin d’on vinguin, siguin com siguin, haurien de tenir un lloc segur i digne per viure-hi. I això no pot ser una carta als Reis, hauria de ser obligatori. I tampoc és responsabilitat dels ciutadans únicament, sinó de totes les estructures socials. No és obligatòria l’escolarització dels infants al nostre país? Com no ho és també viure en un habitatge digne? No és tan sols el mal tràngol de compartir espai amb altres involuntàriament, sinó que és una cronificació de la vulnerabilitat que s’arrossega de per vida. I si la grip és temporal, la pobresa és una malaltia crònica.

Les dades ho confirmen. Segons l’Informe sobre la Pobresa Infantil a Catalunya de 2022, gairebé un de cada tres infants viu en risc de pobresa. Això significa milers de nens i nenes que pateixen situacions que comprometen el seu futur. Però, què vol dir exactament viure en risc de pobresa? Vol dir que les famílies no poden fer front a despeses bàsiques com el lloguer, els subministraments o els aliments. En molts casos, això es tradueix en habitatges sobreocupats, amb condicions de salubritat precàries i sense calefacció en ple hivern. Com pot un infant estudiar en aquestes condicions? Com pot somiar en un futur millor si el present és tan hostil? “Els infants són molt resilients”, sovint es diu, i és ben cert, però això no hauria de ser argument per no aixecar-nos tots plegats i exigir un habitatge digne per a tothom. Quan un ha passat fred, això no s’oblida mai. Quan un ha hagut d’estudiar exàmens amb guants posats a casa i un gorro al cap, no s’oblida mai. Quan un obre la nevera i no veu res per menjar, això no s’oblida mai. I no caldria haver passat per tot això per aixecar la veu, no podem excusar-nos en el dèficit d’experiència per no fer res.

No es tracta només d’una qüestió de justícia social, sinó també d’inversió en el futur. Els infants que creixen en un entorn segur i digne tenen més oportunitats de convertir-se en adults saludables, productius i compromesos amb la societat. Ignorar aquesta realitat és condemnar-nos col·lectivament a perpetuar el cicle de la pobresa. A més, aquesta problemàtica no afecta únicament les famílies amb menys recursos. Com a societat, el cost de la pobresa infantil és altíssim: increment de la despesa en sanitat, menor rendiment educatiu i, a llarg termini, menys aportació econòmica i social. Cada euro invertit avui a garantir un habitatge digne per als infants és un estalvi multiplicat en el futur.

Caldria només recordar el títol del llibre de Stéphane Hessel, Indigneu-vos!, per saber que el que ens diferencia dels animals als éssers humans és la nostra capacitat d’empatia, i la possibilitat de mobilitzar-nos col·lectivament per exigir una infància digna i plena. I aquesta és una reivindicació on segur trobarem consensos, però cal tenir voluntat. Aquests darrers dies s’han convocat algunes “misses de desgreuge” amb motiu de la polèmica d’una estampeta d’una vaca mostrada a les campanades de final d’any. Quantes misses de desgreuge s’han organitzat per denunciar que molts infants viuen a casa nostra en habitatges indignes? Crec que ja saben la resposta. És el moment de convertir la indignació en acció. Perquè cada infant que passa fred, que pateix fam o que es veu privat d’un espai digne és un fracàs col·lectiu. I no ens ho podem permetre.