L’aventura catalana de l’oest
A la Vall de Boí les joies del romànic canten la memòria d’uns segles de riquesa i de prosperitat d’aquella gent de muntanya esquerpa. Nou Meravelles, patrimoni de la humanitat, i cinc o sis que el temps ha esgarriat. Sí, muntanya esquerpa, amb poc cereal, una mica de col i naps i potser raves. La vida dura del fred i la neu, el vent entre les pedres, els camps impossibles, el fang, la terra glaçada. Jo em preguntava, ja fa anys, davant aquell bé de déu romànic, com podia aquella gent dedicar tant esforç i tant diner a guanyar-se el cel alçant pedra cairada al déu que els havia de protegir de l’enemic islàmic. Em semblava impossible.
Després, molt més tard, vaig saber que aquells homes depenien del senyor d’Erill, amb el castell d’Erill enfilat als singles. I que quan venia l’estiu, el senyor alçava un exèrcit d’homes endurits per la misèria i el fred per sortir a fer la guerra. Sovint s’oferia a reis i comtes de la rodalia i compartia amb ells els botins arrabassats a l’enemic més feble. O conduïa el seu estol a saquejar pobles poc defensats. Els senyors d’Erill van acabar de marquesos i “Grandes de España”. Amb una part de la plata i l’or arreplegats, es pagaren les voltes romàniques, els campanars esvelts i les misses de gràcies per la protecció divina. Explicat així, s’entén més.
Per algunes conferències dels investigadors de l’Institut Nova Història, he après que a la Catalunya dels segles XI, XII i següents, hi havia dues tendències polítiques. Una, propugnada des de Barcelona, basada a mantenir la pau i fomentar el comerç. L’altra, que podem atribuir als Urgell i els seus nobles, dedicada a créixer i enriquir-se amb les armes. Que aquests nobles catalans, senyors de la guerra, solien lluitar en territori llunyà, al costat del reis de Lleó. Aconseguiren moltes terres, poder, títols i enllaços matrimonials amb les grans famílies de l’oest peninsular. Ara penso en els Urgell, Calder, Montcada, Cardona... i, ves per on, els Cabrera, vescomtes de Girona que també s’aventuraren en campanyes bèl·liques per les Castelles. Hi guanyaren territoris i enllaçaren els seus títols i diners amb títols i diners locals. Així tenim que a Lleó i a Galícia eren els Ponce de Cabrera i a Andalusia, els famosos Ponce de León.
