Records de Franco

Els interessos de la ultradreta, que, per molt que els emboliquin en una bandera, al final continuen sent els mateixos interessos econòmics de sempre perquè continuïn manant els de sempre, han portat a difondre interminables missatges a les xarxes elogiant el franquisme. Els nostàlgics que van escampar que Con Franco vivíamos mejor segurament no sospitaven que en el segon quart del segle XXI hi hauria una generació de joves que els donarien la raó, atiats per la informació falsa i en un suposat gest de rebel·lia que en realitat és una alienació mental en tota regla.

Per això és tan important la memòria històrica i tots podem i hi hem de posar el nostre gra de sorra. I aquí va el meu. Quan Franco va morir jo tenia sis anys, i bàsicament el que recordo és que vam tenir festa a l’escola i que a la televisió, en blanc i negre, van emetre dibuixos animats durant tot el dia. Per a la mainada va ser una festassa. I per a molts adults, també. Adults com el meu pare, que ens ensenyava a cantar L’estaca però ens prohibia que ho féssim de camí a l’escola, no fos cas que algú ens sentís. Que ens apartava dels finestrons del balcó quan volíem mirar les corredisses dels grisos enxampant manifestants pels carrers, no fos cas que s’escapés una bala cap a la façana. Un pare que quan va haver de fer el servei militar i havia de cridar Arriba España!, xiuxiuejava amb els altres companys catalans: “fins que es perdi de vista!” Un pare que ens explicava que Espanya era Una perquè si ni haguessin dues tots viuríem a l’altra; Grande, perquè a part de cabre-hi nosaltres, també hi cabien els americans, i Libre perquè es podia triar entre 1, 2 i X a la quiniela. Un pare que gairebé es converteix en un dels nens de Rússia; sort que la meva àvia va ser a temps de baixar-lo de camió que se l’enduia per error durant la retirada. Que ara ens vulguin fer creure que el franquisme va tenir coses bones és tan fastigós com inútil; als que tenim memòria no ens l’arrabassaran.