Maquillant Espanya

Que l’espanyolisme intenti maquillar la història d’Espanya té certa lògica de cara a Europa i l’autoengany. Que el sobiranisme català la secundi, no, ja que n’és una víctima en tots els sentits. Fixem-nos en la paradoxa dels qui diuen que reneguen del franquisme: són incapaços de qüestionar el seu llegat polític en molts aspectes essencials que donen forma avui a l’Estat espanyol. Ni el PSOE ni els hereus del PCE qüestionen la restauració de la monarquia borbònica imposada per Franco, ni han volgut mai treure els articles constitucionals pactats amb el franquisme, ni revertir políticament la llei de l’amnistia que va immunitzar els crims franquistes. Tampoc reclamen la república espanyola abatuda per les tropes del feixisme espanyol amb l’ajut del feixisme alemany i italià. L’espanyolisme violent (disculpeu la redundància), tant el de signe antidemocràtic com el republicà, en realitat sempre han respost amb la repressió contra la identitat catalana. Contra els nostres drets nacionals tot s’hi val: persecucions lingüístiques i culturals, càrregues policials, bombardejos indiscriminats, assassinats, empresonaments dels nostres representants, etc., o amb polítiques no pas menys anorreadores de la nostra identitat amb l’objectiu confessat de “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. El projecte d’Espanya en la història moderna i contemporània sempre ha sigut un projecte anorreador dels drets de la nació catalana –anterior al franquisme– fos qui fos qui governés l’Estat. Seguim avui dins aquesta “transició” sacralitzada que va pactar incorporar l’ADN del franquisme en l’actual constitució, un espanyolisme nacional supremacista.