Qui és qui més ho necessita?

El fill comença a anar sol a l’escola, a quatre minuts de casa. El carrer és ple de gent a aquella hora, i a tot estirar travessarà un parell de passos de zebra, un d’ells amb semàfor. No sembla una aventura plena de perills, però li demanem que quan arribi al centre ens enviï un senyal des del mòbil que ens tranquil·litzi. Per si no fos suficient, abans ens haurem assegurat de poder repassar el seu trajecte des del nostre dispositiu. Quina pau que ens dona seguir-los el rastre! La germana és un pèl més gran i queda a les tardes amb les amigues. Té permís per abandonar la plaça que hi ha sota la finestra de casa des de la qual seguies tots els seus moviments fins fa quatre dies. Gràcies a la geolocalització, saps els seus moviments a temps real. Quan detectes que en mitja hora no s’ha mogut d’un punt concret, li envies un “Tot bé?” Com que el més normal és que trigui a respondre’t perquè els fills duen el mòbil adherit a la mà però el telèfon deu tenir una funció que insonoritza les trucades i missatges de les mares, comences a estar neguitosa. Mires el teu telèfon cada minut i res. Quan per fi respon, et relaxes fins mitja hora més tard, que repeteixes el ritual. Mentre torna a casa, ara que enfosqueix d’hora, resseguiràs tot el seu camí fins que sentis com la clau s’incrusta a la porta. Quan arriba a l’escola de patinatge, sortint de l’institut, mai oblida donar senyals de vida. Però quan està distreta amb les col·legues, maleïda sigui, s’oblida de tu. El dia que els castigues sense mòbil, et penedeixes de no haver pensat una alternativa que no passi per deixar-los fora de cobertura. Ara hauràs de confiar durant uns dies que arriben bé arreu. És exactament el que els teus pares feien amb tu, ni més ni menys, però ja no te’n recordes. I enmig de tot plegat blasfemaràs en algun instant contra l’addicció que els teus fills tenen al punyeter aparell.