Tribuna oberta
La resposta i les preguntes
La bona pregunta conté la resposta. A qui pregunta malament li falta autoconeixement. La filosofia ajuda a coneixe’s i pot ser també terapèutica. Com que la resposta a totes les preguntes ben formulades és unitària (essent: la potència és igual a l’acció en forma i temps variables), tant li fa el que es pregunti concretament. La resposta completa, tanmateix, és en l’acció, que fa experimentar aquesta resposta, i això significa una dimensió afegida de vitalitat existencial.
La ciència de preguntar és pràctica i, la filosofia de respondre, moral. No són irreconciliables; més aviat, la filosofia ha de supervisar moralment la ciència. Al mateix temps, la ciència proporciona eines per a la filosofia, com la lògica formal per a demostracions precises. Tanmateix, la ciència no conté la resposta última, ni tampoc la filosofia. La resposta és en el nostre objecte de desig, que és un vector que condueix a la felicitat.
No hi ha una “resposta de respostes” que sigui intel·lectual. La resposta última és existencial. Emparellar-se pot ser la resposta, i també fer vida contemplativa. El límit és el sofriment. Amb tot, en el sofriment s’omple el vas de la veritat, però d’aquest vas només en beurem amb profit un cop feliços. Si en bevem abans, ens posarem al cos un tòxic que ens donarà poder sense saviesa. Més enllà de merament gaudir de la vida, cal aprendre’n per aconseguir saviesa. La disbauxa va lligada a l’alegria, no estrictament a la felicitat.
En el camí de la felicitat, les preguntes que quotidianament adrecem als altres no són preguntes autèntiques sinó instruccions, com una afirmació qualsevol només que en forma interrogativa, com “Quin és el perímetre de la circumferència?”, i el que cal fer per coneixe’s és preguntar-se de debò un mateix: “Déu existeix? La mort és Déu? Qui soc? Què vull fer?”
Tal com es veu, aquestes preguntes autèntiques, essent autocontinents en un sentit lògic, contenen la resposta: en el cas de la primera, “Déu és una pregunta que s’autopregunta” (potència = “existeix?”; temps i forma variables = “Déu”), i per tant té a veure amb la consciència. En el cas de la segona, “L’Incognoscible des de la vida és la mort i és doncs el seu déu totèmic” (potència = “L’Incognoscible des de la vida és la mort”; temps i forma variables = “i és doncs el seu déu totèmic”, i per tant no és Déu en termes absoluts. En el cas de la tercera, “Existeixo essent jo” (potència = “existeixo”; temps i forma variables = “essent jo”), i per tant he de viure cada dia tal com soc essent jo mateix. En el cas de la quarta, “Vull fer el que he de fer” (potència = “vull fer”; temps i forma variables = “el que he de fer”) i per tant el meu deure és alineat amb el meu voler.
Quasi sempre hi ha possibilitat de complir aquest deure perquè aquest voler sorgeix alhora de mi i de la meva circumstància, circumstància que fa compatible voler i poder per la dimissió del voler pel que fa a reflectir al màxim el jo. Tot i això, quan el sofriment esdevé un límit, el voler s’independitza de la circumstància, eventualment no podent actualitzar-se en acte. La qüestió radica a superar el sofriment per saviesa, satisfent els desitjos corporals i seguint una moral utilitarista.
Aquí intervé novament la filosofia, ajudant a delimitar els termes pràctics del que és abstracte després d’haver delimitat els termes abstractes del que és pràctic. Cal tenir una cosa clara: el principi de no-contradicció no té superació possible i no abasta només la lògica. Tot el nostre esforç social s’ha de basar doncs en l’acció coherent, perquè no hi ha cap context social on no puguem ser qui som expressant-ho fidelment. Tot allò que no és fidel al propi jo és contradicció per hipocresia, i és un mal de què pateix la majoria, que pretenen ser qui no són, no pas perquè hi hagi motius per rebutjar-se sinó perquè els falta coneixement de si mateixos. Quan un hom es coneix, s’estima i ho comunica als altres en cada paraula que diu.
Si, a més, gaudeix de felicitat, cada paraula que diu tendirà a ser útil. Quan un hom s’estima, se li acosten els altres amistosament. Quan un hom gaudeix de felicitat, se centra en el que és ètic i bell. En darrer terme, quan un hom gaudeix de felicitat, ell mateix constitueix la resposta. I, com que els límits de la individualitat són permeables a l’alteritat, aquesta felicitat no és estrictament singular. Això reforça el caràcter moral del nostre voler.
