Un SOS per la sèquia Monar

Abans només passava a l’estiu, ara ja és tot l’any: coàguls de visitants fent fotos des dels ponts que comuniquen el Mercadal amb el Barri Vell. És la imatge d’èxit d’una Girona cofoia d’atraure riuades de turistes, ciclistes, hooligans i gurmets. Últimament, però, la selfie no acaba de sortir perfecta, perquè sovint, allà on hi hauria d’haver una pista d’aigua reflectint façanes acolorides, només hi ha basses i llot pudent. Aquests darrers anys, la sèquia Monar acostuma a estar tallada i no alimenta el tram final de l’Onyar, i això ha fet palesa la seva importància en la confecció de la imatge de postal de la ciutat. Una funció generosa que, tanmateix, no és pas nova. Podríem dir que, des dels seus inicis, el rec ha estat una mena de cordó umbilical que ha servit per injectar vida econòmica a Salt, Santa Eugènia i Girona: va moure molins fariners, drapers i paperers a l’edat mitjana, i va posar en dansa les primeres fàbriques modernes de filats al segle XIX. A banda d’aquesta contribució comercial, la sèquia també ha servit, òbviament, per “donar vida” en un sentit més primordial: conduir l’aigua cap a les hortes i fer-les productives.

La disponibilitat d’aigua ha permès configurar un paisatge ben singular, un espai únic que, en l’actualitat, no només contribueix a la producció agrícola i forestal, sinó també a fer possible un escenari ideal per a l’esbarjo, l’esport i el gaudi de la natura. Aquest valor funcional, patrimonial i històric, però, no acaba de ser reconegut. El rec més aviat és vist com un destorb, i això ha fet que se’n descuidés la conservació. A causa de les restriccions, a més a més, s’ha accelerat la degradació d’alguns trams del mur, i la situació, en un context de sequera crònica, s’ha tornat insostenible: l’espoli del Ter cap a Barcelona, les restriccions, les reparacions que s’improvisen a mesura que apareixen nous esbornacs, les exigències de l’ACA (que comptabilitza com a reg les pèrdues, així com l’aigua de les regueres que retorna al Ter), tot plegat dificulta molt tirar endavant la gestió.

Des de la Comunitat de Regants, hi ha voluntat de modernitzar les regueres per incrementar l’eficiència i l’estalvi, però aquesta tasca no és possible si, d’entrada, les administracions –els ajuntaments, com a propietaris de la sèquia, però també la Generalitat, que té més capacitat econòmica– no assumeixen el repte d’endegar una restauració integral. Som en un moment clau: amb el canvi climàtic i l’escassetat d’aigua, s’imposa la urgència d’actuar. Cal decidir si es vol contribuir a fer que la nostra artèria ancestral continuï aportant vida, o si es prefereix que s’acabi d’ensorrar del tot, amb la conseqüent desaparició de l’espai tal com l’hem conegut fins ara. Afrontar els reptes alimentaris, climàtics i energètics que ens venen al damunt passa per potenciar l’horta de proximitat, l’agroecologia, la sobirania alimentària, i la preservació dels ecosistemes. Es fa urgent saber si les administracions volen assumir aquest repte, o si prefereixen veure les parcel·les convertides en erms, en espais de barraquisme i zones degradades. Perquè una cosa porta a l’altra: sense reg regular, els hortolans es desanimen i abandonen la terra, i s’obre la porta a l’aparició d’usos alternatius indeguts, deixalles i marginalitat. Aquest procés de degradació ja ha començat. Esperem que els governants facin cas al senyal de socors i siguem a temps de preservar les hortes. I si no es fa pensant en elles, que es faci com a mínim pensant en la Girona de postal.