Sembrar i regar

No sé si un país té futur si no cuida el terreny d’on ha de germinar la creació contemporània. L’humus no apareix per generació espontània. Hi ha unes persones anomenades agents culturals que dediquen abnegats esforços a sembrar, regar i collir el que acaben sent productes que enriqueixen un territori: culturalment, socialment, econòmicament, identitàriament. I, amb el temps, històricament, perquè hi queden arrelats i cada vegada creixen amb més vigor. Al nostre territori dit Catalunya tenim un avantatge: les llavors, és a dir els artistes, són d’una qualitat suprema. I encara que molts s’entestin a plantar-les totes a Barcelona, broten on volen, no per caprici sinó perquè els seus cuidadors tenen una mirada més ampla que la dels que governen el país. Els mandataris, per ignorància o per mala fe, són els que acaben convertint aquesta terra tan fèrtil en un camp improductiu. Li neguen l’adob i li tallen l’aigua del reg. “És que és massa costós! Hi ha altres prioritats! Volen viure del cuentu!”, bramen des dels seus despatxos decorats amb pintures de Miró i de Tàpies, on reben els ambaixadors de mig món i els canten les excel·lències de l’art català. I així és com un festival de creació contemporània, la dels futurs Miró i Tàpies, com l’Embarrat desapareix després de deu anys conreant les terres de Ponent.