El brunzit de la broca

No hi ha cap ofici que des­perti més pànic que el de den­tista. Fins al punt que exis­teix la den­tofòbia i una bona llista de pel·lícules sobre odontòlegs sàdics, començant per El den­tista (1 i 2), seguint per La botiga dels hor­rors i aca­bant amb la tor­tura a Dus­tin Hoff­man a Marat­hon man.

Dimarts tenia hora al den­tista. No tinc den­tofòbia, però no conec ningú que li agradi asseure’s en una butaca, obrir la boca i ser mani­pu­lat amb aque­lla broca que fa el soro­llet lineal més ter­rorífic mai cone­gut. He bus­cat si hi ha un estudi que així ho acre­diti, però amb les parau­les clau a Goo­gle només apa­reix que els fans del reg­ga­e­ton tenen un coe­fi­ci­ent intel·lec­tual baix. Però això seria motiu d’un altre arti­cle. El d’aquest és expli­car que tinc la sort d’haver triat el Pep Bizar. Té con­sulta a Saba­dell, no tinc comissió i no escric per por­tar-li cli­ents. Ho faig perquè no tenia un bon dia i tinc un llin­dar del dolor a anys llum dels per­so­nat­ges de Syl­ves­ter Sta­llone. De manera que li vaig dir al den­tista, com l’acu­dit de l’ídem: “No ens farem mal, oi?” I, us ho asse­guro, ni la pun­xada per ador­mir el nervi no vaig notar. Total, que vaig sor­tir feliç perquè el Pep fa la feina ben feta. I això, que hau­ria de ser norma amb tants anun­cis pujo­lis­tes i de cer­vesa, en rea­li­tat no és fàcil de tro­bar. I, ara que ho penso, el noi del bar on em vaig pren­dre el medi­ca­ment que tocava per a la petita ope­ració, en veure que treia la pas­ti­lleta, em va por­tar un vas d’aigua sense que jo li ho demanés. I, mira, ara que s’ha posat tant de moda demo­nit­zar la feina, amb l’argu­ment que l’impor­tant és no sé quina collo­nada, sapi­gueu que pot fer feliç la gent. La que la fa i la que la dis­fruta. A menys que en rea­li­tat tingués raó el poeta Chris­top­her Morey quan escri­via: “Totes les ale­gries les bene­eixo, però ho con­fesso, no hi ha una emoció més gran que quan el den­tista para el brun­zit… i guarda la broca.”