Vostè respon, Puyal

Suposo que sabeu qui és en Joaquim Maria Puyal: l’entrevistador del programa de televisió “Vostè pregunta” i qui transmet els partits de futbol en català. Jo segueixo el seu treball sempre que puc, no tan sols com a ciutadà interessat pels temes que tracta –presentació de personatges diversos, i futbol–, sinó també amb una atenció que podríem qualificar de “professional” de la comunicació, i perdoneu-me la petulància.

Quan comenta el futbol des del camp, el llenguatge i el to d’en Puyal són ben diferents del to i del llenguatge que empra quan fa una entrevista a l’estudi. En Puyal aplica perfectament una norma bàsica de la comunicació: el que ha de comptar és el destinatari. Deixant de banda l’intent d’expressió artística –un sonet, una pintura, una simfonia–, quan volem comunicar-nos d’una manera immediata, eficaç i personal hem de saber que no és el nostre llenguatge el vehicle que hem d’usar, sinó el llenguatge de l’altre. Dit d’una altra manera: el llenguatge ha de correspondre a una situació determinada.

No he parlat mai amb en Puyal, però és segur que té una de les intel·ligències més positives des del punt de vista d’influència social: la intel·ligència de visió del que passa. A l’estudi, encarrila l’entrevista amb el personatge –i les converses amb els qui fan preguntes per telèfon– amb un bon equilibri de seguretat i de discreció, i aconsegueix usar-ho tot sense abusar de res. És un home culturalment i lingüísticament preparat, i –desenganyem-nos– sense aquesta preparació no es pot fer bona feina, ni que sigui a televisió on els atractius superficials “es cremen” ben de pressa.

Quan comenta el futbol és un altre. Perquè és una altra situació. Sap que el protagonista ja no és el metge, o l’artista, o el tècnic assegut a l’estudi, sinó la “col·lectivitat d’oients” que ja no es troben en una actitud de curiositat davant un personatge, sinó en una actitud emocional davant una successió de fets –el partit– que no veuen, i que en Puyal els ha de “fer veure”. I ho aconsegueix renunciant els convencionalismes, expressant-se amb autenticitat –que no és exactament espontaneïtat– i establint amb l’oient una comunicació interpersonal.

I en català… Jo penso que, en aquests moments, les transmissions de futbol d’en Puyal són accions idiomàtiques molt importants, pel seu abast i pel que tenen de recreació lingüística. Ens havíem de desfer de tot allò de “lamiendo el alarguero”, “peinando el esférico”, etc., i trobar o retrobar expressions catalanes que es fessin populars. Un dels grans educatius és la repetició, i a base de dir “refusar”, “estavellar”, etc., els mots se’ns fan familiars. (De primer, la gent troba que bústia és “estrany”, perquè l’han condicionat amb “buzón”, però un cop bústia es divulga –com ara passa– arriba un moment que t’adones que allò que és realment estrany és “bussó”.)

Ens calen Puyals, ens calen professionals que siguin, alhora, rigorosos amb ells mateixos i comunicatius amb els altres.