Sagarra, 1981

Enguany farà vint anys de la mort de Josep Maria de Sagarra.

Poques setmanes abans de la seva mort vaig ser a casa seva, un parell de tardes, per recollir material per a una entrevista. Van ser les úniques converses una mica llargues que hi vaig tenir. Em donà també unes notes autògrafes que resumeixen la seva vida a partir del 1918, que és quan acaben les Memòries –un dels llibres catalans, sigui dit de passada, més importants d’aquest segle.

“Cap a l’any 20 vaig anar a viure a Sarrià, en el principal d’una torre bastant confortable, juntament amb el meu pare. Vaig estar-hi deu anys, i, donat a la vida nocturna, em vaig acostumar a sopar a Barcelona” –observeu el punt de vista sarrianenc– “primer al restaurant Catalunya i després al grill de l’Hotel Colón, on es pot dir que vaig sopar dotze anys seguits, i del Colón en vaig fer el meu segon domicili”. Entre els escriptors i els intel·lectuals catalans, Sagarra és un cas apart. Té la dimensió de personatge i la capacitat de comunicació social que en la nostra cultura ens ha fet sempre –i encara ens fa– tanta falta, i, d’aquest punt, m’agradarà de [parlar] en una altra ocasió.

Ara: aquest personatge que vivia cada nit de Barcelona i en coneixia els salons més solemnes i els caus més tronats, aquest noctàmbul sistemàtic és també l’home que marxà a Tahití, “i al cap de dos mesos d’una vida relativament paradisíaca vaig voler que ho fos del tot, i me’n vaig anar a bord d’una goleta a voltar les illes, i al cap d’una setmana de navegació em vaig establir a Pora Pora, a casa d’uns indígenes; m’hi vaig passar tres mesos sense veure ningú de raça blanca, i això va ser un relatiu descans…” Després va viure nou mesos en un districte solitari, en una casa feta amb fulles de cocoter… i el salt següent fou París, la Rue de l’Etoile. Del període tahitià, en van sortir els versos d’Entre l’equador i els tròpics i un llibre de prosa absolutament recomanable i que molta gent encara ha de descobrir: La ruta blava.

Quan el 1940 torna a Barcelona, es dedica a corregir i polir “l’obra que per a mi és la més important, i a la qual he dedicat més esforç: la traducció i els comentaris de la Divina Comèdia. Immediatament, i gràcies al mecenatge d’un senyor que ja no és d’aquest món –ho deia el 1961–, vaig traduir íntegrament i en la forma original trenta obres de Shakespeare…” Val la pena de dir-ho: en no gaire més de trenta mesos.

Sagarra ha estat l’últim gran poeta català de ressò popular, i penso que en aquest 1981 cal publicar una antologia dels seus versos que pugui arribar a molta gent –i a les escoles. I cridar l’atenció sobre l’obra d’un escriptor que “enmig de cada entès i cada desentès / nosaltres no fem l’ofès / ni ens espantem de res / tant si el mal és etern com transitori / i ens limitem al nostre ciri encès / en el modest instant de l’ofertori” (versos de difusió privada.) El que oferí Sagarra a l’idioma i a la cultura ha de quedar, aquell any, ben il·luminat.