El president del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha allargat la mà a Junts per presentar una moció de censura que expulsi Pedro Sánchez del Palau de La Moncloa. Ho ha fet amb molta insistència i amb la cobertura tant dels mitjans afins com d’algunes veus respectades pels sectors més radicals de la dreta i l’espanyolisme. No és casual que hagi sortit Esperanza Aguirre a secundar la idea i que, fins i tot, Abascal hagi dit que no hi posarà cap impediment si es dona el cas. L’operació va de bo si aquesta patuleia surt a legitimar-la. Tal acompanyament és especialment necessari per evitar les suspicàcies d’aquells que donen algun valor a la coherència: els populars havien relacionat reiteradament i oberta l’independentisme català amb conceptes tan gruixuts i nocius com la delinqüència, el feixisme i el terrorisme. No cal ni que parlem de la llengua esmolada dels representants de Vox, sempre amants de l’improperi i la intoxicació.

Les conviccions de la dreta espanyola sembla que són reversibles quan es tracta de tocar cuixa i han fet la lectura que al Congrés dels Diputats també hi ha una majoria alternativa que s’ha revelat en exemples com ara el vot en contra a l’impost sobre els beneficis extraordinaris de les empreses energètiques. En un exercici de cinisme sensacional, Feijóo ha arribat a presentar-se com a “més fiable” que Sánchez, al·legant que aquest no ha garantit l’amnistia a Puigdemont. No se sap ben bé si vol dir que ara ell sí que la hi garantiria o bé si la seva fiabilitat rau a poder donar per fet que no ho faria mai de la vida. També s’ha dirigit al president de Junts per dir-li que els socialistes van arrabassar l’alcaldia de Barcelona a Trias, tot i que s’ha oblidat d’explicar que ho van poder fer gràcies al vot favorable dels populars. “Aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc uns altres”, que deia aquell.