L’habitatge impossible

Una cursa d’obstacles resumeix la situació actual d’accés a l’habitatge. Els entrebancs fonamentals són dos. El primer és la precarietat de l’economia catalana. Això ha fet augmentar el nombre de famílies i de joves als quals els costa cada vegada més llogar o comprar un habitatge. La població que es troba en aquesta situació és elevadíssima, segons l’informe de Foessa. Sense comptar els implicats en els desnonaments i el drama que suposa el “no tinc on anar a viure”. El segon problema és l’augment exagerat del cost de la construcció. Això fa que solament es facin habitatges a les zones econòmicament privilegiades, com a la costa i a les grans ciutats catalanes, i a la resta els promotors no volen sentir-ne a parlar: “No hi puc construir ni que em regalin el terreny.”

Sorgeix així el concepte d’habitatge impossible com a discriminació social i anomalia territorial. Una situació que demana, cada vegada més, solucions extraordinàries. No n’hi ha prou, per exemple, amb l’actual llei de limitació del preu del lloguer de l’habitatge en els municipis catalans de mercat tensat, o amb la normativa que obliga els promotors a construir el 30% d’habitatges de protecció oficial en zones de nova urbanització, com tampoc les propostes ambigües de prometre 50.000 habitatges en els propers cinc anys. Unes mesures que no han solucionat el problema. Cal introduir de nou el concepte d’habitatge possible. Semblant al que es va aplicar en l’època de la Segona República i en les dècades posteriors (de les cases barates), i que alguns països han continuat (com ara Àustria i els Països Baixos). En tots ells l’administració va fer i fa el que l’empresa privada no pot fer. I, per tant, l’habitatge d’emergència passa a considerar-se una infraestructura bàsica en els pressupostos públics, i que es podria concretar actualment així: subvencionant i finançant millor (Generalitat), gestionant més sòl urbà (Generalitat i ajuntaments), obrint noves línies d’investigació de construcció industrial i millorant l’ambient dels barris residencials (Generalitat, ajuntaments i promotors). Això suposa que l’administració ha de gratar-se més la butxaca econòmicament. Implica activar altres fórmules de promoció directa per part de l’administració i, sobretot, més promocions mixtes entre l’administració i els promotors. Mentre que la investigació tècnica implica activar noves propostes industrials d’arquitectura modular. I, sobretot, que l’administració investigui propostes més funcionals com ara hibridar les distribucions interiors dels habitatges i naturalitzar els exteriors paisatgístics dels barris residencials. Tampoc ajuda a millorar la creativitat i la innovació la poca coordinació dels agents que poden aportar solucions tècniques de gran valor afegit. Per exemple, els departaments universitaris d’arquitectura i urbanisme, enginyeria i indústria, o bé economia i finances. Igualment, la indústria de la construcció, els col·legis i els gremis professionals haurien de tenir cabuda en aquesta millora qualitativa. Finalment, és una vertadera rèmora la lentitud en les tramitacions del planejament urbanístic. I, sobretot, el tema més dolorós són els permisos d’obres dels ajuntaments catalans. És totalment incomprensible que la majoria tardin un any per donar-los.

Aquests nous lideratges són improrrogables. Solament així l’habitatge pot deixar de ser una ficció impossible per a molts i esdevenir una realitat possible per a tots. Sens dubte, una oportunitat privilegiada de dissenyar i gestionar l’habitatge com a eina cultural i social de cohesió urbana de les nostres poblacions, sovint exageradament desmembrades, com foren els petits projectes de millora de ciutat de la gran Barcelona preolímpica, que no és poca cosa.