Avorriment

Una emis­sora de ràdio britànica –que per­tany a la BBC– ha orga­nit­zat un con­curs pin­to­resc: deci­dir quina és la ciu­tat més avor­rida del país. Hi han par­ti­ci­pat molts oients, i el resul­tat ha donat com a gua­nya­dora la ciu­tat de Grant­ham, al Lin­colns­hire, Angla­terra. L’alcalde de Grant­ham ha rebut el tro­feu, opor­tu­na­ment bate­jat amb el nom de Badall d’Or.

Hi ha un detall que ha donat un espe­cial interès al tri­omf de Grant­ham: és la ciu­tat on va néixer Mar­ga­ret Thatc­her, la pri­mer minis­tre. Estic dis­po­sat a accep­tar que es tracta d’una pura casu­a­li­tat, però vaja… Al llarg de les suc­ces­si­ves set­ma­nes que deu haver durat el con­curs, no és impro­ba­ble que Grant­ham hagi anat aga­fant una dimensió sig­ni­fi­ca­tiva –entre tan­tes ciu­tats en com­petència– pel fet que els britànics sabien molt bé la iden­ti­fi­cació entre Grant­ham i la senyora Thatc­her. Jo sos­pito que els angle­sos han votat amb una sub­til intenció.

Si Grant­ham és real­ment una ciu­tat tan avor­rida com diuen, la gent amb una mica d’inqui­e­tud bé s’ha de dedi­car a explo­rar acti­vi­tats que no siguin les diver­si­ons –ine­xis­tents– de tipus con­ven­ci­o­nal, i això pot expli­car la vocació política de la senyora Thatc­her. Si ara repasséssim una llista de polítics, científics, artis­tes, bis­bes, aven­tu­rers, etc., des­co­briríem que molts d’aquests per­so­nat­ges han nas­cut i han anat a escola en una població o un ambi­ent amb poques faci­li­tats de diversió. Cara a cara amb les limi­ta­ci­ons que els vol­ta­ven, han deci­dit “sal­tar”, i tant li fa que, el salt, l’hagin fet cap endins o cap enfora; cap endins vull dir con­ver­tint-se en uns savis, uns inves­ti­ga­dors de les pròpies pos­si­bi­li­tats men­tals i cre­a­do­res –des­vin­cu­lant-se del medi poc sug­ges­tiu– o cap enfora, és a dir, llançant-se amb passió de con­quis­ta­dor per camins que els allu­nya­ven de la medi­o­cri­tat ambi­en­tal. Algú insinuà una vegada que no és estrany que hi hagués tants extre­menys en la colo­nit­zació espa­nyola d’Amèrica, si es té en compte com es vivia a Extre­ma­dura en aquell temps.

Resulta que a Grant­ham, que té trenta mil habi­tants, no hi ha ni un cinema ni una sala de fes­tes. Costa de creure-ho, però si els angle­sos ho diuen és que és veri­tat. El que no diuen és quan­tes bibli­o­te­ques hi ha, quan­tes asso­ci­a­ci­ons cul­tu­rals, quan­tes subs­crip­ci­ons a revis­tes seri­o­ses, etc. O sigui que si els joves no poden anar a la dis­co­teca bé han de fer alguna cosa, i una de dues: o és una ciu­tat abso­lu­ta­ment tele­do­mes­ti­cada o és una ciu­tat on la gent es diver­teix d’una manera no gens estàndard. Em fa por que la BBC no hagi adop­tat un cri­teri molt tòpic sobre què és la “diversió”, un cri­teri basat en l’existència d’uns esta­bli­ments deter­mi­nats i no pas en el sen­ti­ment real dels ciu­ta­dans.

L’art de diver­tir-se és molt difícil, i només n’hi ha un altre que sigui igual­ment difícil, però encara més interes­sant: l’art d’avor­rir-se. Diver­tir-se i avor­rir-se són dues cares de la mateixa moneda, i fins i tot són la mateixa cosa si no es tracta d’un exer­cici per­so­nal, d’una tria, sinó d’una impo­sició. Si no et vols diver­tir, ja poden riure al teu vol­tant. De la mateixa manera, si no et vols avor­rir només hi ha una solució: accep­tar voluntària­ment la situ­ació teòrica­ment avor­rida. Ser-ne cons­ci­ent i ado­nar-se que, avui dia, les oca­si­ons de lli­ber­tat –dis­po­ni­bi­li­tat– men­tal i emo­ci­o­nal són raríssims pri­vi­le­gis que cal apro­fi­tar. Saber avor­rir-se pot ser no tan sols diver­tit, sinó molt enri­qui­dor.