Una hora de vacances

De tant en tant faig unes petites “vacances de tarda” que solen consistir a donar un tomb per la Barcelona vella. Ahir ja era fosc quan, des de la plaça de Sant Jaume, vaig seguir l’itinerari següent: carrer de la Ciutat, plaça del Regomir, carrer del Regomir, carrer del Correu Vell, baixada de Viladecols, carrer de Lledó, plaça de Sant Just, carrer de la Dagueria…

És un dels antics barris barcelonins que han entrat en una fase de decrepitud que sembla ja insalvable, una decrepitud emmascarada per la claror d’algunes botigues, especialment al carrer del Regomir. I el que fa impressió és adonar-se que hi queden casals d’altres segles, de noble planta, amb façanes que, si no m’equivoco, daten del segle XVII i del segle XVIII; si teniu la tossuderia de mirar enlaire amb ànim d’explorador, a desgrat de la migradesa de la llum del carrer podreu descobrir de tant en tant arcs i finestres gòtiques, balcons senyorials –a vegades amb curioses mènsules– que són peces notables del ferro forjat català, parets esgrafiades i fins i tot valuosos vestigis medievals. Es conserven encara alguns patis d’entrada espaiosos, amb elements arquitectònics monumentals –escales, columnes– emmarcats per murs escrostonats, fils elèctrics penjant, objectes i deixalles de la civilització urbano-industrial més miserable.

N’és l’excepció un pati del carrer de Lledó, on hi ha els casals que, dins de tot, són els que mantenen una presència més digna. En alguns casos són veritables palaus, que sorprèn de trobar en una via estreta i humida. En altre temps, però, vivia en aquest barri gent de qualitat, com les famílies Fiveller i Mercader. Passar per aquests carrers, aquest vespre, vol dir no trobar-hi gairebé ningú; som a quatre passes de la Via Laietana, però el repic de les nostres sabates és pràcticament l’única companyia. Arriba un moment que agraïm els dos petits eixamplaments del barri: la plaça dels Traginers, on és visible un fragment de muralla romana, i la plaça de Sant Just. Són indrets que agafen un aire de decoració teatral, però és inútil esperar una bona estona: el primer acte gòtic i el segon acte renaixentista ja fa temps que s’hi van representar. Som ara en un tercer acte que s’allarga en la immobilitat, i els qui travessem l’escenari no tenim cap paper en aquesta obra.

El barri reivindica l’aprofitament del Pati d’en Llimona, amagat en l’estretíssim carrer de Sant Simplici, en aquesta hora d’un negre que fa basarda. No gaire lluny, la capella de Sant Cristòfol, il·luminada, en uns baixos del carrer del Regomir: una dona prega davant de la reixa. I, esporàdicament, la pervivència en aquesta illa de silenci d’algun artesà, alguna llibreria de vell, un antiquari, i al carrer de la Dagueria la botiga de les puntes al coixí… Quan entres, sense adonar-te’n, al carrer de Jaume I, et sembla que t’has ficat a Broadway.