Gespa a la teulada

Se les pensen totes: un arquitecte d’Hanau, Alemanya, ha plantat gespa a la teulada de casa seva. Ha crescut perfectament, no ens ha d’estranyar: la gespa no demana gaire terra, i a més li va bé el clima plujós.

L’arquitecte afirma que amb aquesta novetat aconsegueix dos avantatges: d’una banda, gràcies a l’herba verda, la casa s’integra millor en el paisatge; i, de l’altra, la gespa actua com una capa protectora i aïllant d’una gran eficàcia.

D’aquesta eficàcia no en dubto pas, per una raó: perquè no dubto que a Alemanya les teulades són ben fetes, i al damunt s’hi pot posar terra i gespa i no es filtrarà cap humitat. No es pot dir pas el mateix de moltes teulades i molts terrats del nostre país, els constructors dels quals sembla que hagin oblidat la possible aparició de la pluja i, al mateix temps, l’efecte ressecador que produeix el sol. Hi ha molta gent que viu a Can Goteres.

L’altre argument de l’arquitecte alemany és que la gespa de la teulada fa que la casa s’integri millor en el paisatge, i això ja em sembla més discutible. És evident que amb una teulada que té tot l’aire d’un prat la casa pot passar més inadvertida, i si aconsegueix que hi pasturi un ramat de bens la confusió pot ser gairebé total. Ara: això és “integrar”?

“Integrar” i “integració” són mots que avui són moda. Integrar és “formar, diferents parts, un tot” i també “fer entrar en un tot com a part integrant”. Abans he emprat, conscientment, el mot “confusió” per a definir en quina situació es pot trobar la casa amb teulada de gespa en relació amb el verd dels camps circumdants. Penso que la teulada de gespa desnaturalitza la casa, de la mateixa manera que una gespa que creixés amb la forma, el color i la consistència de l’asfalt no serviria per a “integrar” una autopista en la naturalesa, sinó per a falsificar l’una i l’altra.

Al meu entendre, és absolutament normal la presència visible d’una casa en un paisatge –i personalment l’estimo. Les cases de pagès no es feien pas imitant una alzina propera, ni amb cap intenció copiadora de la naturalesa. L’era de rajols contradeia el prat immediat, i el pedrís era de pedra –com diu el nom– i no un tronc. Ara sembla que amb “integrar” es vulgui expressar que cal mesclar una realitat amb una altra, quan de fet una integració és una ordenació harmònica d’elements que mantenen la seva identitat. L’home, penso, no s’ha d’avergonyir de deixar la seva empremta en el paisatge; no comparteixo el sentiment d’“intrusisme” que algú demostra en relació amb la natura. La destrucció arbitrària de la naturalesa és inadmissible, però tampoc no sóc partidari de la renúncia a construir humanament, artificialment, artísticament, és a dir: de renunciar a integrat de debò –a pit descobert, diuen; a maó, formigó, ferro descobert– l’obra creadora de l’home en el marc del paisatge.