El millor llibre del món

Aquest dissabte fa 793 anys que va néixer Ramon Llull. Ha passat molt de temps però la seva és una història tan fantàstica que supera amb molt l’imaginable. Ell, que creia que per deixar constància d’un fet, escriure un llibre era la millor manera d’assegurar-ne la pervivència al llarg del temps. La de Llull és la història d’un home que creia en l’altre perquè és un element essencial per a la construcció d’un mateix. Un home que estimava les paraules perquè, segons ell, tenien poder, el poder de fer canviar de parer, de pensament i d’acció els homes de qualsevol religió. Que creia fermament en el diàleg per convèncer més que no pas per vèncer. I que sostenia que malgrat els fracassos trobava essencial i necessari parlar per entendre’s, perquè sense pau entre els homes no podien tenir consciència d’un passat comú per pensar junts un futur plegats. Llull volia escriure aquest llibre, el millor del món, per combatre i convèncer els infidels dels seus errors i trobar així la veritat. Un home que creia en el coneixement que podien transmetre els llibres i que s’havia de llegir per entendre. I és lògic que us pregunteu “què estava disposat a fer per escriure’l? Però sobretot “Què hi va escriure?” La seva idea era escriure un llibre que revolucionés la comunicació interreligiosa. Aquesta va ser, segurament, la missió més important que es va imposar. La seva raó de ser i de fer, i la que el va marcar durant quaranta-cinc anys. No en va escriure un de sol, de llibre, sinó gairebé tres-cents. Si els apleguéssim, tots conformarien la unitat del seu pensament. Va intentar moure l’Església i els reis i prínceps cristians a actuar pel bé públic. Va escampar l’art per tot arreu, i això li va comportar perill de mort. El van enverinar, apedregar, va sobreviure a naufragis i linxaments, però res el va fer desistir i apartar-se del seu propòsit: escriure. I així va perseverar fins a la mort. Escriure el millor llibre del món.