Fa uns dies, en conversa amb un amic de fa anys ens vam aturar en la deriva del món, des de l’escala individual fins a tota la humanitat, com valors, costums i intercanvis socials han caigut en una inimaginable degeneració. Vam fer la reflexió habitual, si això denota que ens hem fet vells, perquè fa més de mig segle les converses dels avis ja anaven per aquí, i vam anar a parar a un lloc no tan habitual: sembla obligat adjudicar la culpa a la societat en general, i en particular a l’ajuntament, el govern, la gran indústria, les multinacionals, el capitalisme, l’esquerra de saló, la joventut. Res d’això és nou. Ens preguntem després com és que ens hem deixat fer tot això. Però aquesta porta n’obre una altra: qui ens ho ha fet? El senyor K que senyoreja al castell? Si som en una catàstrofe present o futura o no és discutible, però tant si és que sí com si és que no, nosaltres hi hem participat. No som éssers eteris mai tocats pel fang. També en som autors.

I en rigor tampoc això és nou. Fa dècades ja ens ocupava hores de nit entre copes el dilema entre la xacra de sentir-se intel·lectualment disminuït davant dels qui ataquen el sistema perquè per contrast sembla que tu el defenses, i això és de carques i apocats, i la de sentir-se’n davant dels qui el defensen, perquè si l’ataques t’autoexclous del domini, les decisions i les responsabilitats. De com ha evolucionat aquest aspecte en pot ser indicador com ha crescut i s’ha esmolat la parafernàlia d’instruments d’infiltració i control per part del Sistema, que fa més utòpic que mai el paradís llibertari –són temps d’autovigilància i autocàstig. Sense una regulació comminativament potent, el món està sense pal·liatius sota la llei del més fort, i aquest més fort és indestructible quan ja s’ha tornat un virus interior.

S’ha posat en marxa una revolució dels rics contra els pobres. En nom de què és lícit resistir-se a prendre partit? La disjuntiva no sembla evitable. Una qüestió de supervivència, una exigència moral, o un mecanisme atrapador del Sistema més? La gran “Y” sempre és entre instal·lar-se desesperadament en l’aspiració de viure al marge, i reconèixer dolorosament –i enfollir-hi de contradiccions– que la barbàrie de l’espècie humana reclama un estricte seguiment.

Fa només cent anys, quan els poders estatals disposaven de la força i el relat, era com a mínim o com a màxim –depèn de l’anàlisi– considerar l’enderrocament o la relativa debilitació de les estructures administratives, i la seva adequació al control d’una ciutadania que mai va superar la fase de la discussió sobre la forma en què s’havia d’articular. La desregulació era el gran escull entre comunistes i anarquistes, la mida de l’Estat. Pel projecte comunista calia un Estat enorme, i tal com es va fer va esclafar el “viure bé” aristotèlic. Els anarquistes entraven en un cercles viciosos quan els calia una organització per evitar les organitzacions opressives i parasitàries. Com articular-se per no caure-hi?

Ara ni això sembla factible. Quan es tracta de l’enfrontament de dos individus, o de grups relativament reduïts, és fàcil prendre partit, i de vegades fins i tot necessari; quan s’enfronten poblacions senceres, no sembla raonable ni viable encarar-ho en termes de bons i dolents. Abandonem el terreny de l’especulació abstracta i anem als fets. Vivim –segurament entre d’altres– dues històries de bons i dolents tan enravenades que no s’hi veuen vies de solució. Una, la tenim a casa, entre Catalunya i Espanya; l’altra, entre Israel i Palestina, sembla més llunyana, però molts també s’hi senten implicats perquè es projecta –o s’hi projecta, depèn del punt de vista– en la qüestió de la immigració. Està servida la nefasta identificació –en cada cas ho expresso des del baluard contrari– de proisraelians amb defensors del sistema capitalista i de l’òrbita ianqui avui d’extrema dreta d’una banda, i de l’altra propalestins gronxats en una tronada pseudoesquerra –aquest cronista no veu cap esquerra enlloc– woke i entabanada pels ecos d’uns cants de sirena que ja no emet ningú.

El llop solitari encara busca la sortida del camí del mig, l’aurea mediocritas on s’acaba la regulació necessària per no viure en la carnisseria de la llei de la selva prioritzadora dels forts, i on comença l’esbarzer de normatives que anorreen les relacions entre els humans i destrueixen la llibertat d’individus i col·lectius.