Prou política de “qui dies passa, anys empeny”

A finals d’any haurem viscut un quart del segle XXI i el balanç econòmic mundial no és positiu. No s’han après algunes lliçons fonamentals del segle XX. En poc temps hem viscut dues grans crisis econòmiques: la financera-immobiliària del 2008 i la pandèmia del 2020, a més dels conflictes bèl·lics.

No cal dir que al segle XX a Europa també s’hi varen viure crisis financeres, pandèmia i guerres, però es va ressorgir amb empenta, sobretot mitjançant la creació de l’estat del benestar. I després de la Segona Guerra Mundial es posaren les bases del que varen ser 30 anys d’estabilitat econòmica mitjançant un nou ordre internacional, els acords de Bretton Woods, polítiques keynesianes i, sobretot, grans equilibris polítics internacionals.

Ara mateix, però, al món hi regna sobretot una gran desconfiança envers les institucions internacionals, i a més –deixem-nos d’eufemismes– l’estat del benestar trontolla a les democràcies europees. Europa ha de recuperar lideratge per contribuir a fer realitat un nou equilibri mundial des del punt de vista polític, social, ambiental i econòmic. Tanmateix, de moment aporta poca cosa més que un punt d’optimisme amb cert lideratge en la transformació verda al món.

Al nostre país, la manca extrema d’habitatge a preus assequibles és l’exemple més clar de fins a quin punt trontolla el benestar, amb grans desigualtats socials, que s’havien reduït força a finals del segle XX. El creixement econòmic d’aquests primers 25 anys de segle és decebedor, no ha permès reduir la pobresa ni ha progressat la capacitat adquisitiva dels treballadors. S’hagué de rescatar la banca i ara urgeix rescatar el benestar de les famílies.

El Fons Monetari Internacional (FMI) torna a preveure per a l’any 2025 a Europa una situació semblant a la del 2024. Espanya creixerà de moment més (+2,3%) que la mitjana a la zona euro (1%), amb males expectatives per a Alemanya (+0,3%), França (0,8%) i Itàlia (0,7%), amb taxes clarament inferiors a les anuals d’inflació. I ja és ben evident que Europa ha perdut posició competitiva al món. El títol de l’informe recent de l’FMI pronostica taxativament Creixement global: divergent i incert. I és ben clar que aquest mateix títol el podem aplicar a Catalunya, on patim els mateixos grans mals que l’economia europea, tot i que encara el creixement actual és superior per l’aportació positiva de les nostres exportacions, a més dels efectes tardans dels fons Next Generation i el turisme. Sí, també per l’aportació econòmica del turisme, que bé prou mereix el seu reconeixement i una discussió més acurada, tot i que ara no és el moment.

Recordem que l’influent Mario Draghi va aixecar rius de tinta al setembre amb l’informe que alertava de la “lenta agonia” d’Europa, remarcant la necessitat d’una nova política industrial per recuperar la competitivitat de la UE al món. En el cas de Catalunya ja es va consensuar àmpliament el Pacte Nacional per la Indústria 2022-25, que per cert concorda amb l’informe Draghi. L’objectiu fonamental que també es plantejava era precisament augmentar el pes de la indústria i orientar-la cap a una economia verda i circular, basada en la innovació. Doncs bé, enguany tindrem el balanç: s’hauran assolit els objectius? Els esperats fons europeus han arribat? Tots els signataris del pacte han complert les seves obligacions? Sigui quin sigui el balanç, cal definir un nou pacte amb objectius més a llarg termini.

De moment, un any més sense pressupost públic a Catalunya només permet fer política de “qui dies passa, anys empeny”. El govern ha canviat de color polític tres vegades en poc temps, però els actors són sempre els mateixos, que es van canviant els papers. L’estira-i-arronsa polític diari, des de fa massa anys i per tot, evidencia la incapacitat de consensuar una visió compartida a llarg termini, que ens aboca a una “lenta agonia”. A Catalunya, doncs, calen renúncies de les parts per arribar a grans acords de país, vertaders pactes socials, que siguin creïbles i puguin fer-se realitat amb el pressupost necessari. Cal superar el soroll polític eixordador, impropi dels que han de liderar un país. On és, doncs, l’ambició de Catalunya per definir a on volem ser a mitjans del segle XXI? Ara és hora d’estar alerta! La prosperitat només es pot assolir de manera estable a partir de múltiples equilibris polítics i acords socials compartits, nous i creïbles. És una gran lliçó que hauríem d’haver après almenys de la història econòmica, política i social del segle passat.