Retorn al simbolisme

La setmana passada, la imatge d’un cotxe amb la matrícula 1-O-2017 sortint de la Casa de la República a Waterloo era la màxima expressió del simbolisme en política. Val més una imatge que mil paraules? En alguns moments sí. Sobretot si el que visualitzàvem era una fotografia sorprenent. L’expresident Carles Puigdemont i l’exvicepresident Oriol Junqueras junts dins d’un mateix cotxe és, sens dubte, una imatge que ha costat molt de tenir després de les conseqüències derivades de l’1-O. Perquè, malgrat les discrepàncies, també tenen coincidències. De fet, així ho va admetre el mateix president a l’exili després de la trobada amb el líder republicà. És evident que la trobada era necessària, fins i tot, imprescindible si la voluntat de Junts i Esquerra Republicana és recuperar el lideratge que tots dos partits independentistes van tenir i que va definir, durant un anys, el rumb polític del país. Probablement, les dues formacions s’han distanciat tant els darrers temps que seria difícil pensar ara en la possibilitat de bastir un front comú o unitari, tant a Madrid com d’oposició a l’executiu socialista a Catalunya. Tot i així, que s’escenifiquin els primers passos per guanyar una millor interlocució entre els líders és, sens dubte, transcendent. Això no vol dir que tot plegat comporti, de forma imminent, canvis en les disputes entre tots dos partits o una millor coordinació en temes nacionals o de país. Seria el desitjable? Sí. En aquests moments és possible? Sembla complicat. S’acumulen massa retrets, recels i desconfiances. Alhora, tampoc és fàcil en aquests moments definir un full de ruta dins del moviment independentista. Hi ha més desorientació que estratègia, més confusió que lideratge. Cal restablir la confiança, fixar nous objectius i adaptar-se al context.

Tot depèn, també, de la correlació de forces que hi ha al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats. I, per tant, de la capacitat d’influència dels partits independentistes en aquest tauler polític. De fet, a La Moncloa sembla que tenen assumit que els serà molt difícil tenir pressupostos i que, alhora, han entrat en una nova fase de la relació amb Junts. Sánchez no sap si podrà dilatar gaire la legislatura amb una majoria tan precària però, de moment, es resistirà a forçar una nova convocatòria electoral. De fet, aquest escenari tampoc convé a Junts perquè no saben què passaria després d’uns comicis, si serien capaços de revalidar el poder de negociació que ara tenen. Per això, els juntaires segueixen fent èmfasi en els incompliments del PSOE. Els socialistes i el mateix govern espanyol podrien fer més gestos davant la negativa del Tribunal Suprem a aplicar l’amnistia a Carles Puigdemont? Probablement, sí. De la mateixa manera que, encara que tingui només un valor simbòlic, Pedro Sánchez s’hauria de reunir amb el president a l’exili. Seria una manera de reconèixer que és un interlocutor polític vàlid. La Moncloa mai ha descartat del tot aquesta trobada però tampoc és capaç d’agafar l’agenda i posar una data. I si aquí hi sumes altres temes que estan “pendents” com l’oficialitat del català a la Unió Europea o el traspàs de competències en immigració a Catalunya, exigències que es van pactar després de la investidura, tot fa indicar que Espanya no tindrà pressupostos aquest 2025. Però potser tampoc els aconseguirà el govern de Salvador Illa.

Les negociacions entre Junts i el PSOE tenen, també, derivades en els socialistes catalans. Perquè per molt que s’esforcin des de la plaça Sant Jaume, probablement aquest any seguiran amb uns comptes prorrogats. Sembla poc probable que arribin a acords amb Junts i tampoc amb Esquerra. Junqueras segueix pendent del congrés que la formació celebrarà al mes de març i això pot determinar la posició que tindran a partir d’ara en les relacions amb els socialistes a la Generalitat o, també, en altres institucions de pes significatiu com és l’Ajuntament de Barcelona.

Tothom viu més pendent del tacticisme i el simbolisme d’un o altre moviment que no pas de la capacitat real de complir unes fites, respondre a unes exigències o resoldre problemes. Perquè el CIS continua plasmant que l’habitatge, la crisi econòmica o l’emergència climàtica són les preocupacions que tenen els ciutadans. Per tant, focalitzar-se en això i tenir uns comptes actualitzats per fer-hi front hauria de ser la primera prioritat.