Democràcia o llei de la selva?

Democràcia o llei de la selva?

Tot just torna Donald Trump a la Casa Blanca i ja n’estem esgotats. Ni tan sols podem confiar que accepti anar-se’n el 2029. Llàstima que a la justícia nord-americana li faltés temps per passar-hi comptes per la insurrecció del 6 de gener del 2021. No hauria de ser on és. La democràcia estatunidenca, malgrat les seves mancances, té quasi 250 anys ininterromputs d’història. L’home taronja s’enfrontarà a límits constitucionals i a una oposició ferma, no gaudirà del poder il·limitat dels dictadors que tant admira. Tot i això, i per la part que ens toca, les seves amenaces a la integritat territorial de països amics com el Canadà, Panamà i Groenlàndia, que forma part de Dinamarca, s’han de prendre molt seriosament. Trump es comporta com el goril·la més fort de la jungla. Però si contribueix que l’ordre internacional basat en regles degeneri en la llei de la selva, els EUA també hi sortiran perdent. Quan el líder del món lliure transmet que els estats no són sobirans i les fronteres es poden canviar de manera violenta, llavors Rússia, la Xina i qualsevol país ho entenen com una carta blanca per envair els seus veïns més febles. El catedràtic d’història de Yale Timothy Snyder ha assenyalat que Trump repeteix els vells arguments de Putin: les fronteres no són reals, els que viuen a l’altra banda en realitat volen que els manem nosaltres, i la llei no s’aplica a les grans potències.

La insistència de Trump per obtenir Groenlàndia arriba quan la gèlida illa sospesa votar per independitzar-se. D’entrada, segur que les autoritats daneses no ho provaran d’impedir amb porres. Ara bé, amb tan sols 56.000 habitants, d’on obtindria el nou estat les garanties de seguretat necessàries? L’illa més grossa del món és un botí cobejat en temps d’escalfament global pels seus recursos naturals i centralitat en una futura ruta marítima àrtica. Els Estats Units tenen 335 milions d’habitants i tants diners com calguin per fer-se-la seva, pacíficament –o no–. Dinamarca, que d’altra banda ni arriba als sis milions de ciutadans, és membre de la UE i de l’OTAN. Tanmateix, l’OTAN perd valor quan el president dels EUA amenaça els seus socis.

l’Europa occidental havia prosperat des de la II Guerra Mundial amb la protecció militar dels Estats Units. Sap de fa temps que hauria d’esdevenir autònoma en defensa. Amb Trump, això esdevé una urgència absoluta. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, preconitza una Europa oberta, en contrast amb la política de Trump. La Comissió diu que protegirà els interessos d’Europa i defensarà els seus valors. Planeja augmentar inversions, aprofundir el mercat interior, abaratir el preu de l’energia i estendre els tractats de lliure comerç per compensar les pèrdues pel probable xoc comercial amb Washington. Ha modernitzat el tractat comercial amb Mèxic i negocia acords amb l’Índia, les Filipines i Malàisia.

Cal abordar, nogensmenys, que a la UE també s’estén el populisme xenòfob i extremista. A Hongria governa Viktor Orbán; a Eslovàquia, Robert Fico. Àustria preveu entronitzar aviat el temut Herbert Kickl com a canceller. Croàcia ha triat com a president el populista prorús Milanovic. El favorit en les eleccions txeques és el multimilionari Andrej Babis, també prorús i populista. A Itàlia governa Giorgia Meloni amb els Germans d’Itàlia. A França, Marine Le Pen va guanyar les legislatives del 2024, i va llançada a les properes presidencials. L’extremista prorús Geert Wilders va vèncer als Països Baixos el 2023. A Alemanya, la notòria AfD es perfila com a segona força en les eleccions del 23 de febrer. A Romania repetiran l’elecció presidencial al maig perquè en primera volta es va imposar un extremista desconegut, amb presumpta ingerència russa. D’Espanya, no cal ni parlar-ne, perquè l’extrema dreta està incrustada a l’Estat.

Quants líders quedaran per defensar els valors europeus? Von der Leyen hauria d’incloure en el seu pla un aprofundiment democràtic i de l’estat de dret. La UE s’haurà de refermar en les arrels del projecte europeu per afrontar el que ha d’arribar. Les institucions europees han de complir les seves obligacions segons els tractats fundacionals i garantir estàndards democràtics a tot el territori UE. No tenen excusa per fer els ulls grossos amb la repressió de l’Estat espanyol a Catalunya. La democràcia no es defensa proclamant-la, sinó practicant-la.