Exalcaldes olotins
El convergent Pere Macias i el socialista Lluís Sacrest, alcaldes d’Olot entre el 1984 i el 1996 i entre el 1999 i el 2011, respectivament, van intervenir fa pocs dies en la presentació de Transició i democràcia, un llibre de Josep Murlà que tracta del període 1975-2011 a la ciutat garrotxina, quan les decisions dels dos batlles van transformar, per a bé o per a mal, el municipi i van marcar en uns percentatges més o menys alts l’Olot que tenim avui. Es corria el risc d’assistir a un “Jo ho vaig fer millor que tu”, però Macias i Sacrest van evitar atribuir-se mèrits de manera explícita; no era el lloc ni el moment de rivalitats. Tampoc van fer concessions a l’autocrítica, exercida de puntetes reconeixent que van cometre errors però sense entrar en gaires concrecions. La presentació, en fi, va tenir el to previst de complaença ratllant a estones el cofoisme, potser merescut. Amb justa fama d’haver fet una gestió molt personalista, l’un i l’altre van estar el temps suficient al càrrec per cometre disbarats, sens dubte, i qualsevol olotí en podria fer una llista, però és clar que van ser molts més els encerts: només cal donar un cop d’ull al contingut del llibre i rememorar com era la ciutat abans i després del pas de Macias i Sacrest per l’Ajuntament.
La monografia en qüestió –onzè i darrer volum de la col·lecció Quaderns d’Història d’Olot editada per l’Ajuntament i la Diputació– és bàsicament un inventari asèptic en què s’eviten les valoracions i encara més les conclusions. Com es va dir en l’acte, és un punt de partida per a un treball d’anàlisi quan el pas del temps ho permeti; quan ja no hi seran els alcaldes que podrien fer l’autocrítica, però en canvi la perspectiva cronològica facilitarà als historiadors una valoració desapassionada de la seva feina.
Dos alcaldes del període tractat ja són morts (Joan de Malibrán, batlle entre el 1968 i el 1977, i Francesc Casas, entre el 1977 i el 1979), però n’hi ha tres de vius que lamentablement no van assistir a la presentació: Joan Sala, Arcadi Calzada i Isabel Brussosa (l’única dona que ha exercit el càrrec en tota la història de la ciutat) i és una llàstima perquè ves a saber si hi haurà una altra oportunitat de reunir-los.
