El desert

Miro el documental Infiltrats, que aborda el cas de quatre agents de la Policía Nacional descoberts d’haver-se infiltrat en moviments independentistes i socials dels Països Catalans. Agafo aire. Penso en la narració “Los dos reyes y los dos laberintos” de Borges. En aquest relat el rei de Babilònia “tanca” el rei d’Aràbia en un laberint inexpugnable. És, però, un laberint que “no té murs, ni escales, ni portes”. Aquest laberint obert als quatre vents és el desert, una presó expandida, perfecta, letal, i la més cínica perquè simula l’esperança.

En l’escala de destrucció oficial d’una persona, hi trobem aquest “desert” obert i falsament esperançat d’un policia que vela la seva identitat i la seva funció, i que per Raó d’Estat entra al nucli més sagrat de l’ésser: l’amor. I fa creure a la seva víctima que l’estima. Estem parlant d’una violència institucional devastadora, que inclou frau emocional, manipulació, abús sexual, promeses pervertides, prostitució, engany moral, espionatge, delació, cosificació, agressió psicoafectiva...

El govern de la Generalitat ha fet públic que aquestes operacions policials “s’adeqüen al marc normatiu vigent”. En la mateixa línia actua la fiscal per demanar que s’arxivi la querella contra Maria Isern Torres, la policia que durant tres anys va estafar amorosament l’activista Òscar Campos, fent-li creure que compartien un present i un projecte de futur. A aquestes autoritats els importa un rave l’advertiment de Montesquieu: “Un acte no és just pel fet de ser llei. És exactament a l’inrevés: ha de ser llei perquè és just.”

Escoltar el testimoni d’Òscar Campos resulta estremidor. És sentir què significa quedar abandonat al centre d’un desert tartàric, on la persona, quan ja descobreix la seva perdició central, veu com davant seu s’alcen dos miratges: el de la racionalitat (reconec que allò era un engany absolut) i el de les emocions inextingibles (però potser vam estimar-nos).

Hi ha Estats i éssers que no només són dolents. Són malignes.