La dona més envejable

El seu cos no encaixa en el tallatge de la majoria de marques, les quals s’entesten a encabir la figura de les dones entre la primesa extrema de la 34 i el patró estàndard de la 40. Sap que està força lluny del que a la immensa majoria ens han colat que és un cos 10, però ha après a veure virtuts on alguns assenyalen defectes i no es talla un pèl a l’hora de triar roba que deixa endevinar les seves corbes prominents i gens normatives. Mentre molta gent hi distingeix una dona que s’allunya dels cànons de bellesa, ella fot un formidable cop de peu a les pressions estètiques i les envia al lloc més remot que es pugui imaginar. No és que odiï el culte al cos, que dit de pas li sembla l’esclavitud del segle XXI. És simplement que ella practica el culte al cos lliure de cadenes, al que no respon a patrons imposats, al cos que a cadascú li rota acaronar, i que en aquest cas coincideix que és el seu. Per això compra roba que s’enganxa com una paparra a les corbes de la seva cintura, i a tots els plecs del cos, perquè, mentre alguns la descriuen com la dona desvergonyida que ressalta els seus sacsons, ella es presenta en societat com la viva imatge del triomf de les corbes prominents. Simplement ha après a amar el seu cos. S’ha acceptat tal com és. Potser s’ha cansat de les dietes dràstiques i d’odiar una figura que tira pel terra l’obsessió pel físic. Potser, farta de croades personals per encaixar en els gustos de la gran majoria, ho ha engegat tot a rodar i ha entès que ella és molt més que una talla i un cos que ha d’aparentar contínuament no tenir fissures. Potser ha assimilat que no hi ha patró de bellesa més maco que aquell que naturalitza i celebra el pas del temps. El que accepta que les estries o la pell de taronja i els seus clotets són la prova de no haver viscut ancorada a unes normes absurdes. Potser és la dona més envejable del barri.