Òmnibus de tots

Les lleis òmnibus, molt populars recentment per la negativa de Junts i el PP a votar a favor de la presentada pel govern del PSOE, és una eina que, cal recordar, tots els partits, sense excepció, han utilitzat en algun moment de la legislatura quan, això sí, eren al govern. El 2011, per exemple, el govern d’Artur Mas va aprovar, no sense polèmica, fins a cinc lleis òmnibus, algunes de les quals incloïen des de reformes de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) fins a la simplificació i reducció dels tràmits administratius per facilitar l’obertura de negocis passant per la norma que va facilitar que els pisos per allotjar turistes passessin a estar regulats per la llei de turisme i no per la d’habitatge. Res, peccata minuta. El PP de Rajoy tampoc no se’n va estar. Fins a 26 lleis va modificar el 2014 en una sola sessió parlamentària gràcies a una òmnibus. I és que aquest tipus de procediment constitueix un recurs legislatiu que permet modificar o derogar diverses lleis en un únic text amb l’objectiu d’agilitzar el marc normatiu. No obstant això, ha generat controvèrsies, ja que sovint s’utilitza per introduir mesures polèmiques sense un debat democràtic profund i, ara, malauradament, aquest doble estàndard polític rebla el clau de la desafecció.