La fi del sanchisme?

El sanchisme es pot explicar com un tacticisme desesperat centrat en la supervivència del seu partit. Sorgeix en un context en quètots els partits europeus socialdemòcrates s’esfondraven electoralment per l’allunyament de la cohesió social. Depenent de les circumstàncies el PSOE ha pogut desplaçar-se del pol socialdemòcrata –més retòric que real– al pol de la dreta liberal en polítiques econòmiques sense cap perill de dividir el seu partit. Era i segueix sent un partit dependent d’una maquinària militant i funcionarial encastada en tots els aparells de l’Estat, i molt dependent dels governs institucionals. Sempre que ha perdut el govern central, el PSOE ha sobreviscut des de la xarxa dels governs autonòmics. Això avui ja no és així… Contràriament al que es repeteix, doncs, Sánchez no ha sigut tan hàbil per al seu partit –perquè no ha sabut revertir aquesta descomposició– malgrat que va ser molt hàbil amb la “geometria variable” per deglutir Cs i el conglomerat de Podem. El mateix va fer amb l’ERC d’Aragonès. Sembla que alguns dirigents d’ERC han entès que dissimular els incompliments de Sánchez mentre li seguien donant suport els ha desacreditat. Sorprèn que encara segueixin atrapats en la teranyina del PSOE: proclamen amb trompetes que no pactaran res de nou amb Sánchez mentre no compleixi els acords pendents, però alhora Rufián s’acarnissa contra Junts com si fos el portaveu del PSOE si no s’empassen la seva proposta òmnibus. Veurem si és la fi dels tripijocs del sanchisme o la fi de la credibilitat de Junts.