El voraviu
No troba aigua a mar
Si Alamany posa la mà a sobre de l’expedient se’l trobarà a sota
Mai m’hauria imaginat (o potser sí) que sis setmanes després la secretària general d’ERC encara hauria de trobar un local amb capacitat perquè l’agrupació de Barcelona fes la reconsagrada votació sobre el govern municipal. Tampoc m’hauria imaginat mai (o potser sí) que sis setmanes després la secretària general no hauria donat explicacions sobre l’estructura B, els cartells dels Maragall, el ninot de Junqueras, els mariachis i altres campanyes imaginatives pensades per eixamplar la base i que varen donar l’excel·lent resultat que han donat. Encara menys m’hauria imaginat mai (o potser sí) que sis setmanes després la secretària general sortiria a dir que l’expedient ha desaparegut. No un, no. Tres. Tres expedients de seixanta-quatre no són enlloc i són precisament aquests. Fixeu-vos bé en el detall. No és que haguessin desaparegut i que per això no han dit res fins sis setmanes després. És que sis setmanes després s’adonen que han desaparegut, perquè una cosa tan lletja es diu en el mateix moment que te n’adones. Jo, amb això dels expedients desapareguts m’hi vaig trobar molt als anys setanta, amb els darrers ajuntaments franquistes. Quan no et volien deixar veure una cosa et feien dir per un funcionari que l’expedient havia desaparegut. Si no volien no trobaven aigua a mar, bo i que, com deia l’àvia Neus, si hi haguessin posat la mà a sobre l’haurien trobat a sota.
