El factor humà
Es busca el fill d’Aurelio i Basilia
Jaume Roures sap per experiència personal, i també professional, com les gastava la policia en temps de Franco. El cas de Puig Antich, que ell va ajudar a divulgar produint la pel·lícula Salvador, és un exemple que Roures coneix bé fins a quin punt en temps de la dictadura la praxi policial es corrompia per posar-la al servei d’un estat repressor. Quaranta anys de podridura policial van generar un pòsit, una manera corrupta de fer, que mig segle després de la mort del dictador encara es manté, tot i que l’Estat espanyol s’ha dotat d’estructures democràtiques de control del funcionament dels seus funcionaris i disposa també de cossos policials nous de trinca, aparentment verges de les males praxis.
Però no hi ha manera, no es fa net. La policia actua massa sovint sota l’empara d’un cinturó d’impunitat que li permet fer i desfer trepitjant drets dels ciutadans a qui es persegueix per qüestions polítiques. Aleshores sorgeix la mentida policial com a fórmula d’acusació i és una cosa que fa por perquè els jutges acostumen a creure’s un agent de l’ordre i al que surt en un paper policial entregat al jutjat se li gira feina amb l’absurd d’haver de ser ell qui demostri la seva innocència.
El terme impunitat, emprat en aquesta crònica, no és excessiu ni tampoc gratuït. Com, si no, s’ha de qualificar el fet que un informe policial entregat l’any passat per dos inspectors de la policia espanyola al titular del jutjat d’instrucció número 1 de Barcelona, Joaquín Aguirre, sobre la suposada participació de Roures en l’anomenada trama russa del procés arrenqui amb un error de gravetat com és el de la filiació de l’investigat? Els dos inspectors de la comissaria d’informació de la policia espanyola presenten Roures com a fill d’Aurelio i Basilia i el fan veí del municipi de Sant Cugat. Doncs ni la primera, ni la segona, ni la tercera. I la pregunta que es planteja a continuació és òbvia: com pot ser tingut en consideració un document que pretén sostenir una acusació tan greu com els delictes de pertinença a organització criminal i traïció si no és capaç ni d’informar correctament sobre el nom dels pares de l’investigat?
Tot plegat faria riure si no fos que a Jaume Roures no li fa cap gràcia posar el seu nom en un cercador d’internet i trobar-lo en articles periodístics que han donat crèdit a les fabulacions policials presentant-lo com un perill públic i una amenaça per a la seguretat de l’Estat espanyol. Aquesta és la lògica de funcionament de la dita claveguera del poder en què la policia inventa una acusació falsa que arriba al jutjat en forma de diligència d’investigació i si aquesta no té recorregut judicial segur que en té en l’àmbit mediàtic, i encara que no hi hagi condemna penal hi ha un dany a la imatge greu, a vegades irreparable.
És per tot això que Jaume Roures, amb el suport jurídic d’Irídia, ha decidit presentar una querella contra els dos inspectors de policia per un delicte de falsa denúncia. Un cop arxivada per falta de fonament aquella delirant investigació que vinculava l’independentisme català amb l’exèrcit rus, ara toca demostrar que l’única traïció que hi ha hagut en aquesta història és la dels policies que han vulnerat el principi de veracitat que hauria de guiar la seva pràctica professional. Qui és el criminal ara?