Nou reset a la política espanyola quan semblava que la corda es trencaria i els equilibristes prendrien mal. Però després de deu dies a la corda fluixa, amb moments en què semblava molt clar que perdrien l’equilibri, tant Carles Puigdemont com Pedro Sánchez han aconseguit agafar-se al pal i sortir victoriosos de l’enèsim repte de la legislatura. Cap dels dos ha pres mal, i els seus respectius partits han negociat xutar la pilota endavant per guanyar temps. Els catalans, per comprovar el desenllaç de qüestions clau per al seu relat, com l’amnistia política i judicial, el traspàs de les competències en immigració a la Generalitat, el català a Europa i també la situació del president a l’exili quan el Tribunal Constitucional resolgui la qüestió d’inconstitucionalitat del Suprem sobre la llei d’amnistia. Per als espanyols, xutar la pilota endavant els serveix per tornar a estabilitzar la legislatura mínimament i reprendre les relacions amb qui és el seu soci més poderós per conservar La Moncloa. Al capdavall, Junts i el PSOE han pactat un win-win a Madrid, una treva que doni temps a totes dues formacions i que ha aconseguit eliminar danys del seu compte de resultats d’aquest enfrontament tàctic.

De moment, i encara que de forma temporal, Junts per Catalunya ha enfortit el seu relat. Té la fotografia d’una nova exhibició de poder –tant a Madrid com en clau interna dins del moviment independentista–, que demostra que el PSOE només sobreviurà si no dona per fet el suport del seu soci de legislatura i s’avé a negociar amb els independentistes. I el PSOE i Pedro Sánchez també han sortit guanyant en la negociació: superen una altra prova de supervivència en una legislatura agafada amb pinces des del minut zero, pressionats per un dels seus socis i amb una dreta i extrema dreta assetjant políticament –i judicialment– el president espanyol amb l’únic objectiu de fer-lo caure. I en el terreny del relat, tornen a exhibir altura de mires, capacitat de diàleg i de negociació.

Tant Junts com el PSOE havien jugat amb foc, havien accelerat al màxim confiant que els frens funcionarien en el darrer instant. Si hom s’hi acosta massa, el foc crema, i els frens poden fallar. Però no ha estat així i tant Sánchez com Puigdemont surten reforçats d’aquest combat, tant públicament com políticament. Una mena d’empat tècnic que, de retruc, torna a deixar fora de joc un PP que fa uns dies somiava amb una fotografia amb Junts contra el PSOE i ara veu en els junters el diable personificat. I si bé Junts i el PSOE practiquen una política autonomista i madrilenya, de negociació de peix al cove, el partit de Puigdemont s’apunta una altra victòria en clau interna, perquè ha aconseguit esborrar totalment ERC del mapa aquests dies i presentar-se com el partit independentista que posa contra les cordes el govern espanyol.

Tombar el decret òmnibus de Sánchez implicava el risc que la maquinària mediàtica madrilenya –a dreta i esquerra– imposés el relat de la culpa exclusiva de Junts de no revalorar pensions, de retirar els descomptes en el transport públic i no tramitar ajudes als afectats de la dana i exculpés l’altra part de la negociació convertint-la en la gran abanderada dels drets socials. El no de Junts també donava arguments a ERC per acusar el partit de Carles Puigdemont d’aliar-se amb la dreta i la ultradreta espanyola contra el benestar dels ciutadans de l’Estat, també els catalans independentistes, és clar.

Que Carles Puigdemont i Pedro Sánchez hagin passat de puntetes per la corda sense caure –i sense fer-se cap ferida– no vol dir que la legislatura ja no trontolli a Madrid ni que Junts hagi guanyat el relat independentista a Catalunya. Però sí que és una bona imatge gràfica que, en un sistema polític cada vegada més fragmentat i plural, negociar i arriscar-se serà cada vegada més necessari per sobreviure. Invocar l’adhesió obligada per afinitats ideològiques ja no és suficient. Sigui com sigui, queda mitja legislatura al davant. A banda de la complexitat aritmètica i política que sosté el PSOE –i Sumar– al poder, el PP no llançarà la tovallola en el seu intent de fer caure el govern de Pedro Sánchez, i la justícia espanyola continua empantanegada en qüestions cabdals com la llei d’amnistia, o tenir assegut per primera vegada al banc dels acusats un fiscal general de l’Estat.