La independència s’ha d’anar a buscar a “l’exterior”

Com si fos un partit de futbol important, l’ambient previ al primer debat electoral per escollir el nou president del Consell de la República s’havia escalfat de mala manera per les dures acusacions de Valtònyc a Toni Comín, de qui assegura que ha transferit als seus comptes personals les donacions dels afiliats a la institució. La polèmica, però, ni tan sols va sobrevolar l’Aula Magna de la Casa de Cultura de Girona, on va tenir lloc el debat, i l’única aproximació la va fer el mateix candidat, en connexió telemàtica des de Lovaina, quan es va referir al seu treball en benefici de la “transparència” de la institució com a membre de la comissió mixta de control de les finances.

El que sí que es va repetir fins a la sacietat per part dels quatre candidats presents (van fallar Lluís Felipe Lozano i Antoni Walter Castelló) és el vell mantra que la causa independentista catalana necessita internacionalitzar-se. Ho sentíem dir adesiara durant el procés independentista, que encara no sabem si ja podem donar oficialment per tancat, però sempre d’una forma vaga, sense acabar de concretar exactament com i on. Els candidats, alineats de forma unànime amb la necessitat de vendre la causa a l’exterior, van fer un cert esforç per il·luminar la qüestió.

Jordi Castellà va dir que cal institucionalitzar “l’objectiu nacional” davant dels organismes internacionals, especialment en el cas de l’ONU, perquè només amb el reconeixement d’un país afiliat, per insignificant que sigui, podria causar una “crisi diplomàtica” i un “progressiu” reconeixement d’altres països. Toni Comín va apel·lar a la tasca dels delegats exteriors –“els hem de doblar”– per fer pedagogia: “És l’hora que la comunitat internacional obligui Espanya a reconèixer el dret a l’autodeterminació”. Jordi Domingo va assegurar que totes les opcions vàlides “són bones i cal seguir-les” i Montserrat Duran es va decantar per la necessitat de fer pressió sobretot dintre de la Unió Europea. Això sí, la mateixa candidata va posar el dit a la nafra quan va assegurar que la “internacionalització” de la causa catalana no servirà de res si a casa “cada cop som menys”.

De l’exterior del país vam passar a l’interior per plantejar la necessitat de recuperar la “unitat de l’independentisme”, com en els bons temps de les grans manifestacions. Domingo va recordar que el Consell de la República és l’única institució sorgida de l’1-O, però que ara mateix té una “situació crítica” i una “economia de guerra”. Per aquest motiu, Duran va apel·lar a reforçar la xarxa de consells locals i estendre’ls a tots els Països Catalans. Comín va dir que aquests consells locals són l’ànima i la força de la institució i l’eina per fer la “confrontació” amb l’Estat. Castelló també va incidir en la necessitat de repartir-se la feina entre les diferents entitats independentistes a través d’un conveni i d’ordenar l’activisme: “La propera vegada que fem l’embat hem de tenir aigua a la piscina.”

En el torn obert de preguntes, ja al cap de dues hores de debat, un dels assistents va preguntar als candidats quina relació ha de tenir el Consell de la República amb un partit independentista d’ultradreta com Aliança Catalana. “La independència es fa amb tots els independentistes”, va dir Castelló. Comín va recordar una llista de valors democràtics elaborada pel Consell que ha de regir la futura república catalana per fer “un país millor” i va acusar Aliança de ser un “actor de l’autonomisme”. Domingo va estar parcialment d’acord amb tots dos, però va recordar que el Mur de Berlín va caure gràcies a la participació de “demòcrates i no demòcrates”. “Si la independència depengués d’algú d’Aliança, jo l’acceptaria.” Per acabar, Duran, va apel·lar als drets humans: “El fi no justifica els mitjans. Si els fonaments estan mal fets, ens destruirem entre nosaltres.”