Fer un papa

Esperava amb ànsia veure Conclave, una de les pel·lícules nominades als Oscar, qualificada com un “thriller vaticà”. El procés d’elecció d’un sant pare és, encara, un dels secrets més ben guardats de la història. Tot i la pressió ambiental, tot i les dificultats logístiques, és encara un espai de conxorxes, d’intrigues i obscuritats. L’escriptor Giovanni Verga, a Vita dei campi, té un relat on surt per primer cop una expressió que, més enllà de ser una obvietat secular, s’ha convertit en un proverbi que fa referència a dues nocions bàsiques del comportament humà: ningú no és imprescindible i no convé amoïnar-se per les coses que no paguen la pena. Morto un papa, se ne fa un altro. En el conclave és on es fan els papes, això ja ho sabem, però hi ha molts detalls que desconeixíem. A la pel·lícula, amb una brillant actuació (fenomenal en el seu posat dubitatiu i alhora impetuós) de Ralph Fiennes en el paper del cardenal Lawrence, assistim, en la primera part, a un treball de camp exquisit i detallat. Potser amb un excés d’una banda sonora que anticipa el to enigmàtic i ens adverteix de les trifulgues vaticanes, el cert és que acabem essent espectadors privilegiats de l’opacitat secular. Tanta importància tenen les converses teològiques i polítiques com la confecció manual dels tortellini in brodo que menjaran Ses Eminències.

Aleshores, però, el film, quasi un documental, es deixa anar per la banda de l’excés conspiranoic i dels girs de guió inversemblants (n’hi ha de ben estrambòtics), com ara l’aparició sobtada d’un cardenal in pectore just el dia en què comença la decisiva reunió del col·legi cardenalici. El relat abandona el debat sobre els dubtes i les certeses, els pecats i la fe, i s’esllavissa pel pendent dels focs d’artifici més polèmics, assumptes també decisius, però tractats aquí amb una superficialitat i una beneiteria esfereïdores.