Narcís Jubany, bisbe de Girona

El dia 7 de febrer del 1964, ara ha fet seixanta-un anys, el papa Pau VI va nomenar bisbe de Girona Narcís Jubany i Arnau. Nascut a Santa Coloma de Farners (1913), el bisbe Jubany va estar poc més de set anys i mig al capdavant de la diòcesi de Girona perquè va ser nomenat arquebisbe de Barcelona el 1971, en el marc d’una campanya cívica i política que havia començat amb la demanda de dimissió del director de La Vanguardia, Luis de Galinsoga, que va continuar amb els Fets de Palau pels quals va ser detingut, jutjat i condemnat a presó Jordi Pujol, i amb la campanya Volem bisbes catalans, que va aconseguir, amb la seva persistència, el trasllat fora de Barcelona de Marcelo González Martín, nomenat el 1966 arquebisbe de Barcelona, procedent d’Astorga, i que va ser premiat amb l’arquebisbat de Toledo i nomenat cardenal dos anys després per compensar-lo de la seva sortida forçosa de Barcelona.

Narcís Jubany va ser ordenat capellà el 30 de juliol del 1939, just mesos després de l’acabament de la Guerra Civil. Havia estudiat al Seminari Conciliar de Barcelona i va ser enviat a la Universitat Pontifícia de Comillas, on es va doctorar en teologia, i a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, on es va doctorar en dret canònic. Era una persona molt preparada des del punt de vista econòmic i financer i el 1951 ja era canonge de Barcelona i el 1955 nomenat bisbe d’Ortosia di Fenicia, cosa que li permetia ser bisbe auxiliar de Barcelona i, com a tal, participar al Concili Vaticà II i al conclave que va elegir Pau VI. Mort Josep Cartañá Inglés l’1 d’agost del 1963, després de gairebé trenta anys al capdavant del Bisbat gironí, Jubany va ser nomenat administrador i finalment bisbe de Girona, on va fer una entrada triomfal en un cotxe descobert per la carretera de Barcelona el dia de Sant Josep del 1964. Rebut per l’alcalde Pere Ordis a la plaça Marquès de Camps, aquell va ser, en paraules del periodista Narcís-Jordi Aragó, “el cant del cigne d’una època, el principi de la fi, l’últim acte de masses de religiositat nacionalcatòlica”.

Jubany tenia una figura imponent. Ho sabia i l’exercia. Va demostrar habilitat, va fer bons contactes a Roma i va ser la persona escollida per la Santa Seu per, després de set anys a Girona, on va fer bona feina i va saber torejar l’exèrcit i la Falange –a qui es va oposar però sense tractament–, ser l’escollit per complir la demanda de Volem bisbes catalans: arquebisbe de Barcelona amb quatre bisbes auxiliars, tots ells catalans. Dos anys després va arribar a príncep de l’Església, proclamat cardenal per Pau VI. Va participar als conclaves de l’agost i l’octubre del 1978, que van escollir Joan Pau I i Joan Pau II, i s’assegura que va tenir una gran influència per escollir el papa Luciani i el papa Wojtyla. Medalla d’Or de la Generalitat i de la Universitat Ramon Llull, va ser membre de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Polítiques i escollit pel papa com a membre del consell de cardenals per estudiar i resoldre els problemes econòmics i organitzatius de la Santa Seu. Va ser un pilar en el trànsit de la dictadura a l’anomenada transició. Un gran doctor per a la seu de Girona.